Debaten angoixats els socialdemòcrates com dir «sí» a Mariano Rajoy de manera que sembli un «no», encara que en realitat sigui una simple abstenció. Tan intricat problema el resoldria en un tres i no res el mateix Rajoy amb un dels seus famosos encongiments d'espatlles; però l'esmentat polític té contracte amb el PP i no és cosa que els seus rivals el fitxin a hores d'ara. Molt és de témer que la direcció del PSOE hagi d'arreglar-se amb el poc que té en nòmina.

Ni tan sols cal acudir a les ambigüitats galaico-florentines del president per sortir del tràngol. Encara que pateixi fama de tosca, la política espanyola ha deixat exemples de subtilesa molt apropia?des al cas que ens ocupa, com la famosa frase atribuïda al Comte de Romanones: «He dit que mai més; almenys, per ara». Més modernament, Felipe González va fer idèntiques i reeixides filigranes verbals amb la seva proposta: «OTAN, d'entrada, no». De sortida, naturalment, va ser que sí.

Aquestes són algunes de les moltes variants de la negació afirmativa que pot usar un polític, encara que aquestes agudeses no estiguin a l'abast del pensament de Barri Sèsam que caracteritza l'anomenada nova política.

L'anterior capitost Pedro Sánchez, un exemple, va quedar encallat en la seva frase «No és no», que és pura tautologia i abunda en la redundància pròpia dels nens. O dels entrenadors, com aquell memorable Vujadin Boskov que va resumir el futbol en una breu sentència: «Futbol és futbol».

Enderrocat el tenaç Sánchez de pinyó fix, els notables del seu partit treballen ara en una nova forma d'abstenció que equivalgui a un sí encara que no ho sembli. No cal dir que aquest afany només està a l'abast d'un Giulio Andreotti, a qui els seus col·legues anomenaven «El diable» per les arts certament demoníaques que el van portar a ocupar en set ocasions diferents la prefectura del govern italià.

També valdria a aquests efectes un polític natural de Galícia, on la gent gaudeix -o pateix- fama de pensar en una cosa i la seva contrària a la vegada, mentre trama una tercera opció. Per desgràcia per als socialistes, l'únic exemplar disponible a hores d'ara ja el té en plantilla el partit del davant.

Complicada papereta. La nova plana major del PSOE ha de contestar amb un «No, però sí» o més aviat amb un «Sí, però no» a la petició d'investidura que li formuli Rajoy (si arriba a formular-la, naturalment). No és que vagin a votar a favor ni de bon tros a aliar-se amb els conservadors com fan els seus parells a Alemanya, que això està fora de lloc en un àmbit tan hirsut com el de la socialdemocràcia espanyola.

El que es discuteix, simplement, és l'abstenció i les seves modalitats; tot i que també en això hi ha discrepàncies. Uns pretenen que s'inhibeixi tot el grup parlamentari, altres que ho faci només una part i no falta qui proposi una sortida higiènica cap al lavabo dels onze diputats necessaris per deixar que Rajoy governi. La discussió sobre tan greu assumpte comença a assemblar-se a la dels savis bizantins que discutien sobre el nombre d'àngels que podrien entrar al cap d'una agulla. Només que no som a Bizanci i, admetem-ho, els savis no són precisament el que més abunda dins dels partits a Espanya. Caldrà estar atents al pròxim capítol del serial.