I un dia Merlí va aconseguir sortir de la caverna on era reclòs per embruixar la televisió. La popular sèrie de TV3, malgrat el to amable i extremadament blanc que supura, no deixa de ser un cant d'amor al gènere fantàstic. Sí, tal com sona, perquè no fotem, creure que un paio tallat per l'enginy, l'empatia i l'assertivitat del professor de literatura John Keating d'El club de los poetas muertos, però alhora perfectament combinat amb unes dosis de l'extrema sinceritat de l'implacable doctor House, per una banda, i de l'incontrolable llibertinatge del genial escriptor i fucker Hank Moody de Californication, per l'altra, pot confluir en un encantador professor de filosofia a la vida real, departint veritats com punys a la fauna dels instituts de casa nostra, és un meravellós al·legat en defensa de la fantasia. Que a sobre es digui Merlí i que aconsegueixi ensenyar als seus alumnes amb el pensament i la reflexió com a úniques eines de treball, com aquell que es tira un pet, i que de retruc posi sobre la taula les idees d'alguns dels més grans savis que ha conegut la història per debatre-les, tot plegat em sembla pura ciència-ficció.

De la mateixa manera, creure en l'existència d'un personal estudian?til tan manyac com el que aquest peculiar bruixot ha d'enfron?tar a cada episodi, és com creure's allò dels claus tàntrics de més de vuit hores de l'Sting. I tot això sense parlar de l'edat, perquè clar, per poc que ens fixem en els alumnes protagonistes de l'institut Àngel Guimerà, es fa evident que semblen més universitaris que estudiants de batxiller. Els seus conflictes personals i -en definitiva- les problemàtiques de tots els personatges són molt reals, sí, però tot ho solucionen sense massa patiment, amb el mínim esforç i amb unes conseqüències tan inconsistents que si no fos perquè no hi ha riures enllaunats, per moments podria semblar que estem davant una sitcom. A més, el viatge de l'heroi és inexistent i només s'aguanta pel moho que desprèn el seu principal actiu, un Francesc Orella incommensurable, d'aquells animals escènics que tenen l'habilitat de seduir-te amb un cop de cella aquí o amb una boqueta de pinyó allà.

Però va, admetem Cthulhu com a animal de companyia, perquè tret d'aquestes llicències, comprensibles venint d'una cadena que pel que fa a la producció pròpia bàsicament aposta pel culebrot i succedanis, estem davant un producte televisiu que entreté dignament i artísticament, i que està carregat de bones intencions. El millor, sens dubte, les escenes a l'aula que aclareixen el títol de l'episodi, el pensador clàssic i les seves disquisicions. Llegir, pensar, mirar el nostre passat, qüestionar-ho tot, cultivar la curiositat i l'esperit crític per saber-ho aplicar al món real és el més lloable del xou, tot i l'excessiu optimisme i l'etiqueta soft marca de la casa. La pregunta és: arriba aquesta sèrie a qui realment l'hauria de veure? Ho dubto.