No sé si hi sóc a temps, però per si de cas: oblidin la campanya "No és no. No facis el borinot", que tindrà lloc per Fires de Girona, contra l'assetjament. Una cosa és conscienciar contra la violència i l'altra mentir. O no dir del tot la veritat. Perquè no és no, ara, en aquest moment, però ningú no ens assegura que d'aquí a deu minuts no es transmuti en sí. O d'aquí a una hora. Els humans som veletes, i el que ara no ens agrada, després ho volem. Tant costava dissenyar una campanya amb el lema "no a la violència ni l'assetjament", molt més clar que el fals "no és no"?

Deu ser que sóc un borinot. Deu ser que la meva primera vegada va començar amb un no. Deu ser que jo mateix sóc de bon convèncer i he perdut el compte de les vegades que he començat dient no i he acabat dient sí, en els aspectes més diversos del dia a dia. Sóc voluble? Sí, perquè sóc humà, com ho són totes les dones -i homes- que diuen no i que més tard poden dir sí.

Una cosa és usar la violència i la força, que condemno, i l'altra retirar totes les naus quan l'objectiu ofereix lleu resistència. Ja puc jo dedicar hores a educar els fills en la cultura de l'esforç, a ensenyar-los que en la vida no es rendeixin davant les primeres dificultats, a elogiar-los les virtuds de la perseverança, si després me'ls deseduquen amb campanyes que inviten a la rendició absoluta davant del primer entrebanc.

Hi ha nos i nos, i una bona campanya hauria sigut ensenyar a interpretar-los. Un "no, que estic casada" significa "sabràs ser discret?" i un "no, gràcies" acompanyat d'un somriure, vol dir "a què esperes per insistir?". "No és no", no només es carrega de cop tota la història de les relacions humanes, des de la Ilíada fins al PSOE, sinó que tracta les dones com si fossin robots incapaços de canviar d'opinió. Cosifica les dones, per dir-ho a la manera cool.

El cas dels homes és més trist. Amb l'edat, viuen el cas invers: comencen il·lusionats dient que sí, però per més que s'hi esforcen ells i acompanyant, acaba essent un no. Un no hi ha manera.