Memòria i dignitat

El passat dimecres 19 d'octubre, el Parlament de Catalunya va aprovar una proposició de llei que vol anul·lar els judicis sumaríssims del franquisme. Després de molts anys d'una penosa espera, els familiars dels represaliats, els que eren presents al Parlament i els qui no hi van ser, van rebre amb gran emoció les paraules que obren la porta a un reconeixement llargament esperat. El reconeixement de la innocència dels seus éssers estimats que van ser jutjats, empresonats i, en molts casos, condemnats a mort pel sol fet de pensar diferent, de manifestar obertament les seves idees i defensar-les en nom de la llibertat. Unes vides plenes de llum que el règim franquista va anihilar sense cap mena d'escrúpols. Implacablement. Miserablement. Milers de dones represaliades i humiliades, a qui van robar els fills, afusellaments massius que van deixar orfes molts nens petits, tal com recordaven els familiars de les víctimes. I després va venir la postguerra. Una postguerra duríssima. Molta gent es va quedar perquè va creure que no li passaria res, tal com van dir els vencedors, però després van ser detinguts i afusellats, com va ser el cas de Carles Rahola, amb la paraula i la ploma com a úniques armes per defensar-se. La seva néta també hi era el passat dimecres per recordar-ho. Com la néta d'Eugeni Gurnés, alcalde de Llagostera, que va explicar que cinc dies després de la mort de l'avi, va arribar l'indult. Moltes altres poblacions gironines van ser testimonis de la desfeta. I els boscos també. És la història colpidora dels vençuts, dels qui perden les guerres, sagnants i cruentes, de molta gent anònima, sense xarxa protectora, sense privilegis. És la història d'una desfeta personal i col·lectiva. D'una buidor emocional immensa. És la historia d'una guerra fratricida que va deixar una ferida que segueix sagnant perquè, malgrat els anys transcorreguts, no s'ha tancat: no hi ha hagut reconeixement dels fets ni s'ha demanat perdó. No hi ha hagut reparació de les víctimes.