Des que es va anunciar la supressió de la majoria d'accents diacrítics que s'ha desfermat una creativitat literària inusitada cercant arguments en contra de suprimir-los. Fins i tot s'ha fet una cançó la mar de divertida que corre per la xarxa i que va arribar a sortir al telenotícies. Tanmateix, tota aquesta creativitat i enginy no van influir prou i, finalment, l'Institut d'Estudis Catalans va acabar aprovant aquesta setmana la proposta de la Secció Filològica sobre els diacrítics. Ara, mostrar el desacord per la defunció dels diacrítics amb agror i mala maror trobo que és fer-ne un gra massa, encara que signifiqui eliminar-ne el 90%.
Veient la part positiva de tot plegat, una està satisfeta de formar part d'una societat que s'estima tant la seva llengua que és capaç d'enfadar-se a causa dels accents més ignorats per qualsevol altra llengua. Si ho expliquem a algú que té, posem per cas, l'anglès com a llengua materna, segur que li costarà molt d'entendre-ho. M'imagino que el seu raonament seria que els catalans som uns lletraferits. Certament, una deducció (la de la nostra alta preocupació per l'ortografia) que no podrien fer llegint una mostra de textos escrits, amb tantes faltes com escriu la majoria.
El que em temo, doncs, és que als catalanoparlants més que uns filòlegs en potència, potser el que ens passa és que en absència d'un reconeixement polític adequat de la pàtria, la llengua exerceix de pàtria. Segurament és per aquesta raó que, per una banda, en els darrers 300 anys el català ha anat rebent atacs de diversa naturalesa i que, per l'altra, precisament per això, alguns potser entenen un canvi de normes ortogràfiques com un d'aquests atacs.
