Ves per on, el PSC pot retrobar la manera de tornar als seus orígens; és a dir, quan el PSC encara no era PSC (PSC-PSOE). Molts se'n recordaran i encara els faran mal els ulls. La tèrbola maniobra d'Alfonso Guerra i els seus sequaços -començava la carrera dels càrrecs-, va provocar la fugida de molts militants per a qui, en aquells moments, era molt més important la cohesió del socialisme català que la preocupació perquè el PSOE guanyés les eleccions espanyoles. El dilema era senzill: primer "fem Catalunya", després ja la "farem socialista". I el primer objectiu era barrar el camí a la dreta, que ja feia temps que maniobrava, per aconseguir el poder amb l'ham del catalanisme. Érem a mitjan 1977. El famós "pacte d'abril" del 78, en el fons, va resultar ser només una maniobra per nodrir de vots el PSOE, que va "pagar" oblidant-se per sempre més d'un dels punts d'aquell pacte: el dret a l'autodeterminació. Probablement, el PSOE no va tenir mai la intenció de reivindicar-lo en la política espanyola. Ho demostra quan exigeix, sí o sí, que s'obeeixi l'acord d'un comitè federal que ha violat sistemàticament el que havia aprovat fa 38 anys: "El PSC sorgit de la unificació tindrà plena sobirania en l'establiment del seu programa de govern, adequat al grau d'autonomia assolit per Catalunya en cada moment històric, en la perspectiva del dret a l'autodeterminació". "Bye-bye", PSOE. PSOE i PP tenen clar el futur emmanillat de Catalunya. Un vot català ha de servir per donar el poder a una política contra la voluntat dels catalans, inclòs un referèndum per poder expressar-la? Perdonin l'expressió, però d'això se'n diria, clar i català, cornut i pagar el beure.
