El clàssic esquema d'esquerra, dreta i centre té alguna cosa de mite crepuscular. La societat actual reclama nous escenaris. En el substancial, que és la creació de condicions econòmiques que permetin implementar les restants polítiques, no existeixen ja fórmules antagòniques en el context internacional. Els assajos experimentats pels diferents models han recollit un patent desequilibri en termes de pobresa i prosperitat: sabem quins mètodes enfonsen els països en la misèria i quins no. Per descomptat que no hem trobat encara el sistema redemptor de tots els mals, però sí que coneixem quins aprofundeixen en ells.

Les estructures institucionals s'assenten també sobre aquest llenguatge universal, que funciona raonablement malgrat les seves imperfeccions. Els prolongats anys de pau i progrés que hem gaudit a Europa en són tributaris. Tant les polítiques com les normes comunitàries que toca implementar són exemple d'aquest marc, en el qual els espais per a altres opcions contradictòries al campanar nacional són més aviat minsos.

Així les coses, què és ser de dretes, d'esquer?res o de centre en aquest nou context? Al marge de concepcions estètiques, del poderós efecte de la tradició o del còmode recurs a l'extracció social en països on s'ha anat difuminant fins fer-la desaparèixer; a part d'aquests clixés, poc fonament queda per continuar parlant en aquests rancis termes polítics, excepte per als hooligans militants de cada bàndol, enardits per dirigents de pa sucat amb oli o per líders desaprensius i poca-soltes. La revolució francesa, amb les seves grans aportacions, queda ja massa llunyana com per mantenir aquesta divisió, tan reduccionista com caduca.

Més aviat, la tendència a la qual anem és aquella que discrimini entre formacions obertes al futur de les que no ho facin, o entre les que defensin els mètodes d'èxit de les que s'entestin a no fer-ho. En el fons, el debat haurà de plantejar-se entre pragmatisme versus ideologies, ja que aquestes últimes estan quedant cada vegada més relegades a buits somnis, referències pesades al passat i receptes tan abstractes com inaplicables.

S'advertirà que sota aquest panorama descansen sovint propostes tecnocràtiques. Això és conseqüència, sens dubte, de la seva major capacitat per resoldre els més greus assumptes socials o econòmics en els quals acostumen a centrar el seu discurs els corrents ideològics imperants. En realitat, parlem d'una cosa ben coneguda en la història del pensament, el de la simple actualització de la idea platònica de la sofocràcia, per la qual tot vaixell hauria de ser guiat pels que sabessin més sobre la navegació i del lloc de destinació.

Ni esquerres ni dretes: voler el demà o no. Aprofitar el futur o delectar-se en el passat. Pretendre anar cap endavant o cap enrere. Com més endarrerim aquest canvi de mentalitat, més trigarem a solucionar els temes que més ens preocupen.

Igual que no hi ha més medicina que la que cura, no hi ha més ideologia que la que resol els problemes sense crear-ne, una cosa que s'aconsegueix en la majoria dels terrenys a través de criteris tècnics.

Tota la resta són falòrnies.