Es diuen ara més mentides en la nostra vida pública? Es fa ara un ús més pervers de la mentida i de la falsedat? Hi ha gent que sembla creure que sí: mai en la història, diu aquesta gent, s'havia vist una proliferació tan alarmant de mentides i falsificacions en el debat públic. I, com a exemple, se sol citar el desvergonyiment amb el qual Donald Trump, en un dels seus mítings, va acusar Obama d'haver fundat l'ISIS, cosa que va fer que el públic aplaudís d'allò més i fes gestos eloqüents d'assentiment amb el cap (el míting es pot veure a YouTube). I el desvergonyiment va ser encara més vergonyós quan un periodista li va preguntar a Trump, en una entrevista televisada, si creia adequat acusar el president dels Estats Units d'haver creat una organització terrorista que es proposava assassinar americans. Perquè Trump, després d'una lleu vacil·lació, va contestar que ell només deia la veritat. I la veritat era que Barack Obama havia fundat l'ISIS. I no només això, sinó que Hillary Clinton, la corrupta Hillary Clinton («crooked Clinton»), era la cofundadora. Així de simple. Així de bèstia. Aquesta entrevista també es pot veure fàcilment a la xarxa.

La mentida és tan barroera que fa gairebé vergonya reproduir-la, però l'ús indiscriminat de la mentida no és un fenomen nou en absolut. Tots els règims totalitaris del segle XX van exercir la mentida a una escala que avui dia ens semblaria inimaginable, perquè les mentides vergonyoses i que feien vergonya aliena no les deia un candidat presidencial que potser s'havia passat de copes i de tint per als cabells, no, sinó que les difonien els ministres de propaganda des dels seus mateixos despatxos, i després les repetien els periodistes de la ràdio pública, els noticiaris, els diaris i fins i tot les pel·lícules de ficció que s'estrenaven als cinemes. Tot l'aparell de l'Estat es posava disciplinadament al servei de les mentides acuradament elaborades i planificades per allò que Orwell anomenava irònicament el Ministeri de la Veritat. I això va passar en la Rússia soviètica i en l'Alemanya de Hitler i en la Itàlia de Mussolini. I, per descomptat, això també va passar -i de quina manera- en l'Espanya de Franco.

I el bo del cas és que les mentides eren fins i tot més abjectes que les mentides de Donald Trump. En l'època de les grans purgues de Stalin, per exemple, hi va haver dotzenes de dirigents polítics que s'havien assegut al costat del gran líder en les reunions més importants del partit. Tothom els havia vist somrient amb Stalin i conversant animadament amb ell i presidint una parada militar al seu costat. Però de sobte, d'un dia per l'altre, aquests dirigents que fins aquell dia havien estat «camarades exemplars» passa?ven a ser agents enemics i sabotejadors i espies a sou de potències estrangeres. A molts fins i tot se'ls acusava d'haver dirigit un complot per assassinar Stalin amb tota mena de plans rocambolescos. Calia ser molt ximple per creure aquestes acusacions, pe?rò la majoria de la població russa se les creia a ulls clucs. I no només això, sinó que els mateixos acusats, que sabien perfectament que eren innocents de totes aquelles acusacions inversemblants, se les acabaven creient i proclamaven en públic la seva culpabilitat i exigien un càstig exemplar (que sempre els arribava en forma d'execució sumària). Molts d'ells fins i tot ploraven en els seus judicis proclamant el seu amor indestructible a Stalin. Tot això ho va explicar fa molt temps la gran Nadejda Mandelstam en els seus llibres de memòries. I ara ho explica la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx, aquesta escriptora que s'atreveix a ficar el nas en les veritats incòmodes de Rússia, i que per això mateix desperta tota mena de recels entre els dirigents de la Rússia de Putin, que l'acusen de ser jueva i enemiga de Rússia i lesbiana (ser homosexual, en la Rússia de Putin, es considera un delicte molt pitjor que un crim o que la pitjor de les mentides). Aleksiévitx no és jueva ni enemiga de Rússia, més aviat tot el contrari, però les mentides encara hi són. I la gent se les creu.

De totes maneres, el perillós no són les mentides en si, sinó l'alegre frivolitat amb què la gent se les creu i se les pren per veritats inqüestionables. I el més preocupant no és l'ús extensiu que es fa de la mentida, sinó l'escassa predisposició que tenim a desmuntar-la fent un mínim esforç de comprovació. Per fortuna, els Estats occidentals no menteixen, o almenys no menteixen amb la cruesa i el desvergonyiment amb què menteix Donald Trump o menteix Putin (o aquí, a Espanya, aquest etern candidat a un premi Goya al millor actor secundari que és Pablo Iglesias). És veritat que menteixen els bancs i moltes empreses i moltes campanyes publicitàries, de la mateixa manera que menteixen molts polítics -l'inadmissible silenci de Mariano Rajoy sobre la trama Gürtel equival a una mentida gegantina-, però de moment les coses es queden aquí. I aquesta és la gran diferència.