Ala diada dels difunts, Mariano Rajoy Brey torna a ser president d'Espanya a tots els efectes. La majoria de comentaristes polítics el donaven des de fa mesos per mort i enterrat, però ja se sap que té més vides que els gats. Ahir va jurar davant del rei Felip VI i ha anunciat que dijous donarà a conèixer el nou govern. Sense presses, malgrat que fins fa quatre dies tothom parlava de la necessitat d'encetar la feina com més aviat millor davant els reptes europeus, pressupostaris, etc.

Durant el debat d'investidura, el líder gallec va aconseguir passar desapercebut, mentre des del seu escó veia com les forces d'esquerra es deien de tot. Les intervencions de Rajoy van ser les millors, sobretot en els torns de rèplica. És un bon orador, si no llegeix. I prova d'això és que va guanyar per golejada.

Van ser pèssimes les intervencions dels seus oponents. Ja se sap que el paper del portaveu socialista era molt complicat i que el PSOE pateix una crisi d'unes dimensions incalculables. Rajoy no va voler fer sang, però difícilment acceptarà cap proposta que vagi en contra del seu programa electoral, per la qual cosa no sembla disposat a fer concessions ni tan sols a aquells que li han permès repetir a La Moncloa.

El PSOE es veié obligat a empassar-se tots els gripaus. No foren capaços de parlar de corrupció, ni de Bárcenas, ni de Gürtel ni de res. Eren conscients que en cas d'unes terceres eleccions els seus resultats serien pèssims. Però Rajoy té la paella pel mànec i no és descartable que abans de l'estiu pugui fer ús de les seves competències i anar a una nova convocatòria si no aconsegueix aprovar els pressupostos.

Pablo Iglesias no li va fer ni pessigolles. I en sortí ben escaldat. Només és capaç d'articular quatre frases fetes que puguin ser recollides pels mitjans de comunicació i sobretot les televisions. Si segons ell hi ha més delin?qüents a les corts que al carrer, la seva obligació és anar al jutjat i denunciar-los. No valen la xerrameca barata i les acusacions sense fonaments. El seu discurs és el típic d'un polític que no aspira al govern. Fou incapaç d'explicar a grans trets cap proposta positiva per als espanyols en temes tan importants com les pensions, l'educació o la sanitat.

Rivera fou el primer en donar suport al PP. Amb l'abstenció del PSOE ara ja no és imprescindible. S'esforçà en marcar territori, però el seu espai és petit i no sembla pas que pugui créixer, al contrari. Era un altre dels protagonistes a qui no convenien unes noves eleccions. Rajoy se'l va escoltar, però no li va donar cap protagonisme.

De la resta, poca cosa. Van passar desapercebuts, llevat del representant d'ERC, Gabriel Rufián. Es va dedicar a repartir llenya, però dirigida al PSOE, malgrat que la investidura era del candidat del PP. Els republicans s'ho hauran de fer mirar, perquè mentre Tardà és capaç d'articular un discurs polític, les frases de Rufián allunyen ERC de la centralitat política. Encara no són conscients que representen el primer grup parlamentari català i que si de debò volen governar la Gene?ralitat necessiten d'un electorat que se situa a anys llum de les maneres del seu cap de llista, que va donar la impressió que és d'aquells que es mira al mirall i es creu el rei del mambo, sense ser monàrquic.

Amb uns adversaris tan lamentables, Rajoy continuarà llegint el Marca i fumant havans de primera qualitat a la Moncloa. Fa uns mesos ningú no ho hauria dit, per la qual cosa el guanyador no ofereix cap dubte. La golejada no fou més escandalosa perquè el mateix president en funcions no va voler.