La Girona surrealista

02.11.2016 | 09:31

De costat amb l'esperit treballador, industriós i cerebral que volem pensar que posseïm, i que es construeix en part com un discurs cofoi i complaent, que maquilla defectes i mancances, hi ha una mentalitat esbojarrada, que ratlla l'excentricitat i el surrealisme, en els habitants d'aquesta part del Mediterrani occidental. Aquest esperit de Dalí segueix dins nostre, tot i que alguns el vulguin oblidar o esborrar.

El seguidor fidel. L'altre dia, un senyor d'uns cinquanta i escaig anys caminava pel carrer, tan feliç. Duia a les mans un marc de fusta de la grandària d'una portada de revista del cor, amb la foto en color de Cristiano Ronaldo vestit de frac. El futbolista milionari somreia a la imatge del pòster, emmarcada com si fos un quadre i proporcionada per un diari de futbol. Segurament el crac portuguès era a punt de rebre un premi, una pilota d'or o una altra distinció esportiva digna de la roba de celebració i el posat de triomfador. La imatge d'aquest senyor pel carrer no deixa de ser la metàfora del seguidor fidel a uns colors. El marc desgastat pel pas del temps convida a pensar que l'home feia neteja a casa i es desprenia de l'objecte. Ignoro si substituït per una imatge diferent, decidit a renovar el faristol d'estrelles mediàtiques que guarda a casa. No és rar que el seguidor d'un club tingui una mena d'altar amb imatges de l'equip dels seus somnis. I també el barnús, la roba de llit o la vaixella de l'equip. Una mica com els romans, que a l'entrada de la llar tenien uns déus protectors, que proporcionaven a la família l'energia positiva dels avantpassats, i que anomenaven «lares». Els «lares» poden ser avui les estrelles de l'esport que tant admirem.

El saludat preocupat. Caminant pel carrer, saludo una persona que m'havia presentat un tercer fa temps, però amb qui no tinc tracte. M'agrada pensar que els rostres coneguts formen part d'un paisatge agradable i propi. Això em dóna seguretat i em fa sentir obert al món. El teu país, com diu Pla, és on dius bon dia, i et contesten bon dia. Aquesta persona saludada s'atura, resta immòbil i després de passar pel seu davant, em crida. Se'l veu estranyat; inclús preocupat. Em pregunta perquè el saludo quan el veig. Em podria sorprendre la pregunta, però no és així, perquè la vida guarda sorpreses d'aquesta mena. Li explico. I marxa capcot, intentant recordar qui sóc exactament, i perquè ens saludem. Preguntar-se per què saludes la gent és, en part, el senyal que vivim en un món que es tanca sobre ell mateix, concentrat en les xarxes socials, però que cultiva poc o gaire les relacions directes. El surrealisme viu al nostre voltant, en la senyora que es talla les ungles del peu al teu costat al tren; en el veí que asseca els seus tangues de color rosa en l'estenedor proper. En l'amic que es peta el gra de pus de la cara davant teu. Som surrealistes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema