Vegetarians, vegans i ovolacteovegetarians; paleos, omnívors, antigluten i antillet; des dels consumidors de batuts detox fins als addictes al McDonald's passant pels crudívors i els respiracionistes (sí, hi ha persones que es pensen que es poden alimentar del sol): vivim a l'era de les dietes per a tots els gustos i de tots colors. Però quan parlem de menjar no només parlem de menjar: el que menges en realitat d'alguna manera et defineix, és una manera de concebre el món i de situar-t'hi. El que mengem diu moltes coses de nosaltres i és per això que l'alimentació és un tema que genera passions.

Hi ha dietes -entenem dieta com el que mengem, no com un pla d'aprimament- sensates i també hi ha modes alimentàries que no tenen ni caps ni peus. Hi ha persones que ho fan molt bé i d'altres que cometen veritables atemptats. Sigui com sigui, cadascú és lliure de menjar de la manera que li vingui de gust i que consideri més convenient. Només hi veig un problema: els nens.

Hi comença a haver pares i mares que retiren la llet i el gluten de la dieta dels seus fills, sense que cap metge ho hagi recomanat, perquè consideren que la llet i el gluten ens intoxiquen. Hi ha pares i mares vegans que no donen carn, ni peix, ni llet ni ous als seus fills. Cadascú és lliure de menjar el que vulgui, sí. Però què fem amb aquests nens? És adequat restringir-los l'alimentació? És una opció respectable? Us confesso que no ho sé i que m'ho pregunto. Perquè és veritat que una dieta vegana mal portada, per exemple -i fer-ho bé és complicat, i encara més amb nens, i sobretot durant els primers tres anys de vida- pot provocar problemes de salut importants. Però també és veritat que hi ha nens omnívors fills de pares omnívors farcits de greixos i amb sobrepès i amb el colesterol pels núvols.

Em fa la sensació que el problema que tenim amb l'alimentació és un reflex del problema que apareix per tot arreu a la nostra època: ens en anem als extrems. Per una banda, les famílies que no saben què és un bròquil i que s'alimenten de San Jacobos congelats. Per l'altra, els sobreinformats, els que estem -m'hi incloc- preocupats per la salut i en volem saber més que els metges. Perquè estic convençuda que els pares vegans que tot de cop s'assabenten que el seu fill té anèmia en realitat ho han fet amb la millor de les intencions.

Penso que en la preocupació per la salut ens hem passat de la ratlla i que hauríem de fer un pas enrere. Hi ha una connexió entre estar obsessionat per estar sa i perdre la salut; són com dos extrems que es toquen. Hauríem de fer un exercici d'humilitat i -evidentment, essent autònoms i responsables, tenint el nostre criteri, procurant estar informats- tornar a posar la nostra salut a les mans dels que en saben, que és el personal sanitari. El personal sanitari recomana que els nens (si no tenen cap intolerància) beguin llet i mengin entrepans de pernil. Potser la solució seria simplement fer-los cas. A més a més ens trauríem un pes de sobre, que és el pes que ens traiem de sobre quan aprenem a delegar.