Com tot indicava des del cop de timó perpetrat per en Felipe González i l'Alfredo Pérez Rubalcaba, la salsa present en totes les menges conspiratives contra el nen malcriat, en Pedro Sánchez, i els seus col·legues de pati, el PSOE ha atracat la nau en el port del PP i ha estat victorejat amb elogis televisius tot enaltint el seu «sentit comú», «la responsabilitat», «el deure sagrat d'estat», «un partit seriós que ha assumit el compromís moral i polític patriòtic» i altres regals que no s'han manifestat en titulars dels diaris i han quedat en els vestidors dels hotels i dels jutjats.

El PSOE en mans d'una criatura indisciplinada i rebeca, acompanyada d'uns incom?petents i irresponsables, que pretenien plantar cara al poder fàctic i els han trencat la cara. Ara, el PSOE de la gestora, que incuba un nou líder, probablement en Patxi López, experimentat en els embolics del partit i familiaritzat amb les institucions pels anys de lehendakari, ha d'intentar reconduir el partit i convèncer els militants díscols i rebecs, tot explicant amb moderna pedagogia que el PSOE ha de refer-se, cohesionar-se de nou, raonar-se per esdevenir la verdadera alternativa al PP per no deixar que els descamisats de Podem envaeixen l'espai de l'oposició, que els pertoca per llei només a ells.

En aquesta maniobra de neutralitzar Podem i recuperar l'statu quo tradicional del bipartidisme, hi col·laborà el PSOE, directament interessat, però també el PP i molts mitjans de comunicació. Caldrà presentar Podem com la colla del mal de peu, uns arreplegats, que no proposen sinó que protesten per vici i volen destruir-ho tot.

Alguns socialistes han adoptat una postura política a contracor; però la gestora de Javier Fernández els refrega: «Volíeu anar a unes noves eleccions al desembre i que Podem ens esclafés?». Donem, doncs, temps al temps. Meditem. Reflexionem. Asserenem-nos. Perquè després de la tempesta sempre ve la calma i llueix el sol com abans i d'aquí a quatre anys passaran moltes coses i el PSOE, sencer i fort, ja ni es recordarà del que va passar l'octubre del 2016, i d'aquella mainada que es va indegudament apropiar del partit històric i obrer ja no en queda cap a les noves files, menys, en els quadres dirigents, excepte els conversos a la nova fe, que ara són els més exaltats i maleeixen els seus mals caps sota la influència malèvola d'en Pedro Sánchez, que ara ha renunciat a l'acte de diputat i ha amenaçat que viatjarà per totes les terres a fi de recuperar el PSOE, que no pacta ni per conveniències amb el PP.

Alguns dirigents es van anar apartant del «No és No», com és el cas d'en Patxi López, dels primers a insinuar que fóra bo una abstenció tècnica, que significava que un nombre suficient s'abstingués sortint de l'hemicicle de les Corts per una imperiosa necessitat biològica. Altres s'allunyaren cautelosament jugant amb dues baralles perquè si guanyava el «no» es farien del grup del no i si guanyava l'abstenció ells eren partidaris de l'abstenció de tota la vida.

Perquè la vida va de debò, això els més espavilats ja ho saben en l'alta adolescència, puix ho van aprendre a la força després d'haver rebut fracassos vitals. La majoria de les persones es diuen només el que volen escoltar; hi ha gent acomodatícia que no es pren la molèstia de parlar-se per no haver de decidir i que sigui el partit en què militen que pensi i es pronunciï per ells.

Així crec que anirà el futur, però també podria equivocar-me i que el demà dibuixés un nou paisatge polític. Podria passar tot al revés del que he escrit fins ara: que els negatius, els del no, s'haguessin atrinxerat astutament en tots els esculls marins, ajudats per Podem, dedicant-se a dinamitar la nau elegant de la nova gestora.

Perquè el maltractament a P. Sánchez per part de la gestora i dels prohoms entronitzats en les grans empreses ha contribuït a convertir-lo en un màrtir, en una víctima de la cobdícia dels dirigents del poderós aparell socialista, un heroi brutalment humiliat pels forts, però un símbol pels febles, pels vexats militants. Sens dubte que si veuen que el carisma de P. Sánchez s'ha engreixat i pot anar de bracet amb Podem l'escodrinyaran. Ja cal que es calci! No li ho posaran gens fàcil.

Ara tothom presenta P. Sánchez com un cadàver polític, però si la demolidora crisi avança imparable pels barris i s'evidencia el fracàs del PP i dels seus socis, còmplices en la investidura, el cadàver és vivificarà i en la manifestació es trobaran els dissidents del PSOE i de Podem.

Si P. Sánchez treu Podem de la barricada contestària, de l'eslògan de pancarta i els estabilitza, els posa dins del sistema, pot formar-se una gran nova força d'esquerres, que s'erigirà com la alternativa real al PP. Que Podem pretén clavar al PSOE una opa hostil és ben cert, tanmateix el murri de l'Iceta, que veu el futur, que segueix liderant el PSC, ja ha començat a fer una opa simpàtica, de forma sibil·lina, en proposar a Podem d'Ada Colau anar plegats en les pròximes eleccions. Aquest és el primer gran pas dels socialistes del No, per domar aquesta fera feréstega que és Podem i ficar-lo en el sistema democràtic dels partits parlamentaris.

Segons en Rajoy, excepte que li plantifiquin una moció de censura, no convocarà eleccions fins d'aquí a quatre anys i potser llavors ningú es recordarà d'en Pedro Sánchez i del període més convuls del PSOE. La memòria política és tan fràgil, tan curta, tan desmemoriada.