El diccionari defineix l'aristocràcia com la «forma de govern en què el poder està a les mans d'un grup social minoritari privilegiat, generalment per raons de família o de llinatge». La paraula ve del grec i significa «govern dels millors (aristos)», en oposició a la democràcia o govern del poble (demos). Se suposa que les successives revolucions democràtiques han anat fent fora els règims aristocràtics de l'Europa occidental, i que marquesos, ducs i comtes són un residu decoratiu (i adinerat) que alimenta la premsa del cor. Però d'una forma cada cop menys imperceptible, des de l'interior mateix de la democràcia i en el seu nom està en marxa una ofensiva per a l'acceptació d'una nova aristocràcia, aquest cop integrada pels jerarques i quadres dels partits polítics i les institucions.

El raonament és simple: les coses sempre són més complicades del que sembla i el poble no està preparat per a segons quines decisions. La gent, en general, no som prou llestos, però la fortuna ens ha concedit el do d'uns experts i uns dirigents professionals que sí que són llestos i estan ben informats. Els hauríem de deixar que decidissin tranquils. La campanya a favor d'aquest «govern dels millors» s'ha posat les botes amb alguns dels darrers referèndums, com el del Brexit i el de l'acord de pau de Colòmbia. En el cas britànic, especialment, s'ha desqualificat el mecanisme referendari a partir de la idea que els comentaristes saben millor que ells mateixos el que convé als illencs.

És irritant la manera com alguns cervells orgullosos de la seva saviesa i encantats d'haver-se conegut desqualifiquen la voluntat popular que no coincideix amb els seus sermons. Naturalment, aquesta referendofòbia és molt convenient als adversaris del dret a decidir de Catalunya, però sense el «tema català» també existiria. Només cal veure quins aires corren pel PSOE: l'aristocràcia que ocupa el poder intern «per raons de família o llinatge» no concedeix cap mena de valor al dret a decidir dels militants, que només admeten degudament mediatitzat pels laberints de l'estructura orgànica. «Que votin els militants va en contra de l'essència de la democràcia», va dir Rodríguez Ibarra. Els militants van elegir Pedro Sánchez però els aristòcrates li han fet la pell. I ara van de cara a dinamitar les primàries. Res de plebiscits, ni al partit ni al país. «La gent respon a preguntes diferents de la formulada», diuen els enemics de les consultes. I a què respon la tria de la papereta a les eleccions?