Dediquem una part considerable de les nostres vides a contenir les ganes de dir el que realment pensem. Això que anomenem, molt gràficament, mossegar-nos la llengua. Ho fem, en gran mesura, perquè som esclaus d'un articulat social que ens ha convençut dels suposats beneficis de la pulcritud, però també perquè juguem tant a projectar-nos, a construir-nos màscares per tractar amb els altres, que acabem traient valor a la tan necessària frontalitat. Però això, tard o d'hora, acaba canviant.
Un dels més clars símptomes que et fas gran és que, un bon dia i sense reflexió existencial prèvia, comences a dir en veu alta coses que fins aquell moment només semblaven tenir cabuda als teus pensaments. Acostumen a ser percepcions incòmodes, inèdites en determinats contextos, que dius molt convençut però que, quan són pronunciades, ressonen com un tro, perquè les paraules s'han despullat de qualsevol cel·lofana conceptual. Fixeu-vos en la relació amb el vostre entorn més immediat i segur que us adoneu que ara verbalitzeu idees o opinions que, un temps enrere, veies massa catàrtiques per als teus interlocutors. De cop i volta, comences a detestar les mitges veritats i, enmig d'una conversa coral, et tornes aquell ésser inoportú que treu el tema que ningú no vol tractar, perquè encara al segle XXI hi ha qui considera que el silenci fa desaparèixer les controvèrsies. El millor de tot és que, quan et pares a rumiar en aquesta nova versió de tu mateix, t'adones que no és cap propòsit personal, ni tan sols el resultat d'un salt a la maduresa. Dius el que penses per esgotament, perquè ets incapaç de mudar la pell tantes vegades i saps que les persones que t'aprecien agrairan la manca de filtre. I la resta? Diguem-ho clar: arribats a un cert punt de la teva vida, «la resta», «els altres» o «la gent», i el que puguin dir o fer, te la rebufa fins a extrems inimaginables.
