Fatxenderia

«Aquesta estratègia és molt perillosa perquè les fractures socials comencen amb baralles a cops de puny al parlament però no se sap on poden acabar»

03.11.2016 | 09:48

De tant en tant veiem aquestes escenes en els informatius: un grup de parlamentaris sacsejant-se de valent entre els escons d'un parlament. Són escenes que de vegades fan gràcia -sempre hi ha algú que esgrimeix una sabata amb fúria desmesurada sobre el cap d'un bidell, o un pobre home a qui li arrenquen el perruquí a força de mastegots-, però en realitat són un dels espectacles més tristos que es puguin contemplar. Els hem vist a Ucraïna, a Kosovo, a Turquia i en algunes repúbliques exsoviètiques (Turkmenistan, potser, o Kazakhstan), i encara que siguin divertits i serveixin per guanyar milers d'espectadors en els programes de riure enllaunat -uns espectadors, per cert, que estan convençuts que aquestes coses mai els passaran a ells en els seus propis parlaments-, aquestes baralles no auguren res de bo. De fet, Ucraïna va viure una guerra civil poc temps després de produir-se la baralla a cops de puny al Parlament. Kosovo és un país independent el qual gairebé ningú es pren seriosament i que ni tan sols ha estat admès a l'ONU. I Turquia ha passat de ser un país estable que aspirava a ingressar a la Unió Europea a convertir-se en una satrapia governada per un megalòman que tanca universitats i diaris com qui elimina marcianets en un videojoc. I no hi ha gaire a dir de les repúbliques exsoviètiques, en les quals amb prou feines hi ha democràcia ni res semblant a un debat polític, sinó tripijocs i corrupció i votacions arreglades.

Dissabte passat vam veure al Congrés una cosa que mai havia succeït en els gairebé quaranta anys de democràcia parlamentària: una tensió i unes amenaces que podrien haver desembocat fàcilment en una baralla a cops de puny. A més, el to de fatxenderia d'algunes intervencions -sobretot les de Pablo Iglesias i Gabriel Rufián i el diputat de Bildu del nom del qual no aconsegueixo recordar- semblaven més pròpies del parlament de Turkmenistan -sigui on sigui Turkmenistan- que d'un país de la Unió Europea. Des dels temps d'Antonio Cubillo, un independentista canari que tenia fosques connexions amb els serveis secrets algerians, mai s'havia vist res igual en el nostre Parlament. I el pitjor de tot és que aquestes intervencions carregades d'odi irracional semblaven premeditades, com si formessin part d'un guió deliberat per caldejar l'ambient en un partit de futbol o en un d'aquests infectes realities de la televisió escombraries. Tot molt pensat, sí, però sense calcular mai les conseqüències.

El problema que té la gent que protagonitza aquests incidents és que demostra tenir molt poca experiència de la vida i molta menys imaginació (de la intel·ligència millor no parlar-ne). Tots ells -tant Iglesias com Matute com Rufián- han crescut i han viscut en un règim tan civilitzat i tan estable -sí, civilitzat i estable- que no són capaços d'entendre que pugui succeir res que sigui irreparable. Ells creuen, en la seva perversa ingenuïtat, que per molt que es tensi la corda o que es facin acusacions incendiàries, l'Estat seguirà funcionant de meravella, així que els col·legis seguiran obrint puntualment a les vuit del matí i els empleats públics continuaran cobrant el seu sou. És igual el que prediquin o el que facin o el que votin -la independència il·legal d'un territori, el desmembrament territorial, la impugnació de la democràcia parlamentària, el que sigui-, perquè al cap i a la fi, passi el que passi, tot seguirà funcionant igual de bé i ningú haurà de pagar les conseqüències. Passi el que passi, mai es produirà una fallida de la Seguretat Social ni un enfonsament econòmic -o un creixement de la desigualtat- superior al que ja s'ha produït en els anys de la crisi. I per la mateixa raó, aquests polítics estan convençuts que mai es produirà una baralla a cops de puny, per molt que insultin i que provoquin i per molt que atiïn l'odi. O si es produeix aquesta baralla, sempre la guanyaran ells, és a dir, el poble sobirà -la gent, els incorruptes, els que mai s'equivoquen-, així que se'ls aclamarà als carrers i aquí pau i després glòria. I glòria, per a ells, vol dir democràcia real i fi del capitalisme. O independència (és a dir, felicitat i prosperitat garantides pels segles dels segles).

Si no visquéssim en una societat adolescent, fins el més ximple s'adonaria que aquesta estratègia és molt perillosa perquè les fractures socials comencen amb baralles a cops de puny al parlament però no se sap on poden acabar. No hi ha societats que estiguin fora de perill de res, per molt segures i estables que es creguin, com potser comprovin als Estats Units si guanya Donald Trump, un home que ha fet de la fatxenderia i del menyspreu a les institucions la seva millor eina electoral (igual que a Espanya fan Pablo Iglesias i Rufián i Bildu i tants d'altres, encara que mai en la vida voldran reconèixer-ho). El problema és que vivim en una societat adolescent. I tots els adolescents es creuen invulnerables. I pitjor encara, incapaços d'equivocar-se. Mal assumpte.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema