Donald Trump, que és polític antisistema i veu conspiracions per tot arreu, es proclama víctima d'una conjura ordida contra ell pels diaris dels Estats Units. No ha utilitzat encara l'adjectiu «canallesca» amb el qual els franquistes tatxaven -en tots els sentits- la premsa lleument crítica d'aquella època a Espanya; però tot arribarà. I a més, potser no li falti raó a l'home del serrell.
Candidat de «la gent» i sobretot del televident, a Trump podria passar-li el mateix que a aquell malalt de mania persecutòria a qui, en efecte, perseguien la policia i hisenda. Contra l'aspirant a presidir l'imperi en nom de la ximpleria editorialitzen fins a vuitanta diaris del seu país, incloent-hi capçaleres tan sonades com el New York Times, el Washington Post, USA Today o el Wall Street Journal. Al pobre Trump (és un dir) només li dóna suport explícitament el National Enquirer, que ve a ser una barreja de la revista Hola i El Caso en versió americana.
Abans que una conjura, encara que ho sembli, aquesta rara unanimitat ha de ser més aviat un acte d'autodefensa dels diaris, que al cap i a la fi es dirigeixen a un públic alfabetitzat. Res a veure amb la clientela presumptament àgrafa de qui potser sigui el més grotesc candidat a la Casa Blanca en els més de dos-cents anys d'aquesta república avui esdevinguda imperi.
És veritat que Trump té mala premsa, si entenem com a tal la de paper que, malgrat la seva greu crisi financera, segueix sent la més creïble per al públic. I la que, paradoxalment, proveeix de la majoria de continguts informatius a internet: la xarxa que ha fet trontollar el seu vell model de negoci.
Per aquest motiu el candidat a pals carregui contra el Times de Nova York, culpant de les seves tírries la dada, de totes totes reveladora per a un conspiranoic, que un dels principals accionistes del diari sigui el mexicà Carlos Slim. Per semblants desraons culpa Jeff Bezos, propietari d'Amazon, d'haver comprat el Washington Post i la se?va llegenda per «influir» a la capital d'Amèrica i «evadir impostos». Un afer aquest últim del qual, per cert, ha ufanejat el denunciant davant les càmeres de la tele. Ni tan sols les televisions es lliuren, en realitat, de la ira jupiterina de Trump, que ha qualificat la CNN de «Clinton News Network» o Canal de Notícies de Clinton. Curiós al·legat, si es té en compte que el xerraire Donald, com molts predicadors de la seva corda, deu gran part de la seva notorietat als mitjans televisius, en els quals va arribar a protagonitzar algun reality show.
Igual que passa a Espanya amb altres polítics que fan tronar i ploure, Trump surt bé a la tele i fa pujar les audiències, que és l'important per a la comptabilitat de qualsevol canal. A això cal sumar-hi la difusió gratuïta de les seves idees i les seves mentides a les xarxes socials, que no solen parar-se molt ni poc a comprovar la veracitat de les informacions que repiquen. És cert que les televisions li van posar la proa al poca-solta quan el monstre creat per elles va passar a ser candidat a controlar el maletí atòmic USA; però ja era una mica tard llavors.
Sorprèn que tot això passi al país de Thomas Jefferson: aquell president fundador que deia preferir uns diaris sense govern a un govern sense diaris. Si Trump arriba a la presidència, molt és de témer que ja ni es plantegi aquesta disjuntiva.
