La geografia, el registre civil, la història, les cantonades de carrers, la vida en fi, necessita noms. Al seu darrere hi ha el simbolisme d'una pertinença. I aquí ve la problemàtica, judicar aquell nom, una fragilitat especial, perquè el que representa aquell nom per a uns pot ser sublim i per a altres condemnable.

En plena Guerra Civil Espanyola va haver-hi a Catalunya un gran rebombori pels canvis de nom de molts pobles. Des de temps molt llunyans els pobles catalans porten, abundantment, nom d'algun sant o santa. Aquesta denominació era incòmoda per a alguns governants de la República que eren anticlericals. L'ocasió els era propícia per regirar el que volien regirar. Existia ja una ponència per a l'estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, 1931, i amb motiu de la guerra es va esbombar el canvi de noms que suposava la retirada dels noms de sants que ostenten els nostres pobles. Una mostra, només, donarà idea de la magnitud d'aquella operació , llarga i estrambòtica a nivell popular. A Sant Joan de les Abadesses li varen canviar el nom per Puig Alt del Ter. El nom de Sant Celoni va ser Baix Montseny. Els rius principals varen ajudar a canviar noms: Sant Vicenç de Castellet es va dir Castellet de Llobregat. Molins de Rei (no era nom de sant, però la monarquia anava al mateix sac antipàtic) va passar a dir-se Molins de Llobregat. La vegetació va col·laborar al canvi; per exemple, Sant Feliu de Llobregat va ser Roses del Llobregat. Sant Climent de Llobregat va canviar per El Cirerer del Llobregat, nom que va competir i guanyar contra el de La Puntaire del Llobregat. Sant Julià del Llor es va dir Lloriana de Ter. Sant Jaume de Llierca, Poble del Llierca. I així, fins a 74 noms de poble, «depurats» de la seva denominació canonitzada. Els ciutadans afectats en cada poble -fins i tot els anticlericals- varen viure allò com una ofensa a les identiats populars. El geògraf Pau Vila, eminent pare dels estudis de la geografia catalana, va tenir la valentia de denunciar aquells nyaps que feia el govern de la Generalitat de Catalunya manifestant una esperança de retorn: «És només una lleugera varicel·la. Si Santiago Rusiñol fos viu en faria un sainet ple de gràcia».

Ara mateix s'escolten tambors que anuncien canvis de nom a carrers, places i companyia, que representen o havien representat la significació d'un personatge o un esdeveniment històric, segons la mirada i el criteri de cadascú. Ja hem vist com, en una ciutat gran de Catalunya, han barrejat noms molt representatius fent una cercavila d'estàtues de bronze, tot sense pedagogia, i ha resultat un daltabaix espectacular

.

Quan algú toca sonorament a revisió d'aquesta mena allò salta a grans titulars. Per exemple, el relacionat amb el descobriment i conquesta d'Amèrica, els seus procediments i pràctiques contra tots els Drets Humans. Preguntem-nos si amb el mateix criteri s'arribarà a investigar, com ara el rei Jaume I, els Almogàvers, i d'altres, conqueridors que varen ser del Mediterrani. Arribaríem lluny i no acabaríem mai.

A tothom que té iniciativa i maneres d'afrontar canvis als noms de llarg recorregut, cal avisar-lo que, tot i la fressa dels tambors de l'anunci, estem parlant d'un material sensible i fràgil que mereix atenció i bones voluntats.