Després de la seva descarada intervenció a Ucraïna i després d'annexionar Crimea entre les inofensives protestes de mig món, sembla que Rússia hauria hagut de portar-se bé durant un temps, encara que només fos perquè ens anéssim oblidant d'unes sancions que li estan fent mal i que tampoc despertaven entusiasme a Europa. De fet al juny es dubtava de si hi hauria a la Unió Europea la unanimitat necessària per mantenir-les. Al cap i a la fi, es deia, cal entendre's amb Rússia i Crimea havia estat russa des que Catalina la Gran i Potemkin l'havien arrabassat als otomans. Només el 1953 se li va ocórrer a Kruixev regalar-la a Ucraïna per la senzilla raó que no se li passava pel cap que Ucraïna pogués un dia independitzar-se.

Abans de l'estiu Rússia feia cara de bon noi, deia que respectava els acords de Kíev i acceptava converses sobre el tema dins de l'anomenat «format Normandia» que vol dir que a la taula s'asseien russos i ucraïnesos juntament amb francesos i alemanys, fet que deixava fora a nord-americans i britànics, que són més durs amb els russos. Ja se sap que els alemanys (gràcies a Schroeder) depenen del gas rus i que als francesos els encanta jugar a fer de gran potència. I en el front de Síria parlava de treva.

Però ara el clima s'ha enrarit. Diverses coses han passat perquè això passi. La primera ha estat la publicació de l'anomenat «Informe holandès» que demostra que el vol 17 de Malasyan Airways va ser abatut per un míssil rus disparat des de la zona separatista d'Ucraïna. Que el gallet el premés un rus o un ucraïnès entrenat pels russos, és igual. Va ser un crim, un error descomunal i una tragèdia que no ha de quedar impune. Com ho són també l'intent d'interferir en el procés electoral nord-americà o el finançament de grups populistes d'extrema esquerra o extrema dreta a Europa.

Que l'ambient es tensa ho demostren la instal·lació de míssils a Kaliningrad, les incursions aèries fins a les mateixes costes espanyoles, o un llenguatge agressiu des de cercles propers al Kremlin que amenaça amb represàlies nuclears. És un nacionalis?me perillós de portes enfora però rendible de portes endins. I després hi ha la fi de la tre?va i els terribles bombardejos de l'aviació russa sobre Alep, convertida en ciutat màrtir juntament amb altres com Guernica, Sarajevo o Hiroshima. A Alep els avions de Damasc tiren bidons bomba i els russos tiren míssils des dels seus bombarders i des dels vaixells que tenen a la Mediterrània i que operen des de la base de Tartus. L'estan planxant, com ja van fer amb Grozni. Per això Espanya ha acabat prohibint, després dubtes i amb bon criteri final, que vaixells de guerra russos cap a Síria repostessin a Ceuta.

Si allò de l'avió no té explicació, la intervenció russa a Síria és comprensible encara que no justificable. Per diverses raons. La primera és la mateixa que va motivar la intervenció a Ucraïna: el desig de recuperar l'estatut de gran potència que un dia va tenir la URSS. Rússia pretén recuperar a l'Orient Mitjà una influència que es va esvair després de la conferència de pau de Madrid 1991, que algú va anomenar l'últim tango de la URSS a la regió. I ho va aconseguir en donar una sortida diplomàtica a la línia vermella traçada per Washington de la utilització d'armes químiques pel règim de Damasc. Va ser una jugada que li va sortir bé ja que va evitar que els americans fessin el que no volien (ficar-se en el conflicte) i va reforçar al seu aliat Baixar al-Assad. La segona raó és precisament assegurar-se la base naval de Tartus, que per a Rússia té immensa importància estratègica perquè és l'única que té a la Mediterrània. La tercera raó és que Moscou vol reforçar al règim de Damasc per després arribar a les converses de pau des d'una posició de força. Els bombardejos d'Alep pretenen que aquesta ciutat o el que quedi d'ella caiguin en les mans de Baixar perquè si no domina el país, almenys controli l'espina dorsal que el recorre de nord a sud amb les ciutats de Damasc, Hama, Homs, Latakia i Alep. El seu domini li donarà clars avantatges estratègics i per això Rússia combat a les milícies opositores, el que la col·locaria en rumb de col·lisió amb els Estats Units de no ser perquè Obama, a la recta final del seu mandat, no vol proble?mes a Síria. Putin creu que disposa d'una finestra d'oportunitat de cinc mesos, fins que prengui possessió el nou president nord-americà, per crear sobre el terreny realitats amb les que sigui forçós comptar, sobretot si Hillary Clinton guanya les eleccions perquè és considerada més bel·licosa que Donald Trump. Clinton vol establir una zo?na segura a Síria i donar més suport a l'opo?sició, a més de definir una zona de no sobre?vol que posa nerviós el Pentàgon perquè podria portar a un enfrontament directe amb els avions russos. I l'última raó que Moscou té per intervenir a Síria és fer el màxim dany possible a l'Estat ?Islàmic i a altres islamistes dependents d'Al-Qaida, a fi de que no facin atemptats terroristes dins la mateixa Rússia. I en la lluita contra els gihadistes, Moscou i Washington col·laboren.

Putin juga fort i aprofita amb intel·ligència i en benefici propi la paràlisi temporal americana i la inexistència d'Europa.