hi ha una curiosa fascinació cap a les fórmules clàssiques en alguns dels nous partits. Potser sigui com a conseqüència de la formació en ciència política dels seus principals líders. Si és per aquest motiu, no deixa de sorprendre que no hagin reparat en el final a què indefectiblement condueixen les seves estratègies. És possible que no, i en aquest cas tot respongui a una ignorància excusable. Però si ho saben i malgrat això hi insisteixen, l'assumpte cobra una dimensió qualificable de temerària.

Pretendre ser dipositari de la legitimitat de l'activitat política; esgrimir una ideologia que confereixi una autoritat absoluta enfront de les altres; defensar la politització de tota l'activitat ciutadana; patrocinar el monopoli de la representació autèntica; creure que s'encarna el sistema, excloent a qualsevol altra alternativa possible; abusar de la propaganda a través de gestos i continuats cops d'efecte; fomentar el culte a la personalitat del líder, preferentment únic; o perseguir la transformació revolucionària de la societat com a objectiu històric, són caràcters genuïns del totalitarisme, descrits amb fidelitat per alguns dels seus més eximis observadors, com Arendt, MaritainAron.

Totes les nacions que han sucumbit a aquest infaust fenomen han experimentat els seus devastadors efectes. Sense excepcions. Ja sigui d'una orientació o de la contrària, els totalitaris l'únic que ambicionen és arribar com sigui al govern, amb ansiosa impaciència, cosa que, des de Plató, es ve considerant com el pitjor, davant d'aquells estats els futurs governants dels quals s'acosten als seus deures amb menor entusiasme, raó per la qual estan destinats a comptar amb la millor administració i la més tranquil·la.

Per descomptat que hi ha diferents graus de totalitarisme. No obstant això, coincideixen tots en l'ús de la propaganda per profetitzar, sota aparença pseudocientífica, un imaginari més seductor per al públic que el món real, erigint conspiracions de divers encuny que requereixen d'una defensa per part del poble, de la gent, de carrer. No existeixen les persones individuals en aquest context, sinó el col·lectiu que participa en les seves mobilitzacions, que encara que sigui limitat en nombre i per descomptat notòriament inferior a la majoria social, és el receptor de la legitimació política pel sol fet de sortir de manifestació o de protagonitzar un pogrom.

Resulta senzillament inexplicable que a Europa, on hem patit tant dolor com a conseqüència dels totalitarismes d'un o altre signe, encara no n'estiguem vacunats. Ni que fem ús de les eines legals per impedir els seus nous brots. Ens ha costat alliberar-nos de milions de morts i dècades de reconstrucció. Els països en què perviuen les brases d'aquest calamitós sistema, s'abaten encara entre la misèria i la por.

Que un escenari així captivi encara algú, constitueix a la meva manera de veure un enigma insondable. No sóc capaç d'entendre com és possible que no es vegi que aquests extremismes s'emporten per davant societats senceres de cop. Ni tampoc que no comprengui tothom que al marge s'aquests hi ha infinitat de propostes ideològiques sensates.

En l'últim fotograma d'El gran dictador de Chaplin, quan Hannah dirigeix ??la seva mirada al cel amb esperança, ho fa després d'escoltar el discurs del barber jueu disfressat de tirà en què anuncia la sortida de les tenebres cap a la llum, caminant cap a un món en el qual els homes s'elevaran per sobre de l'odi, de l'ambició, de la brutalitat. Tant de bo no haguem de tornar a recordar-ho.