La visió dels països occidentals s'ha percebut com a hegemònica i sovint s'ha desatès altres realitats essencials per entendre d'una manera integral el llegat humà. Ho constatem, posem per cas, amb la pintura o la literatura, perquè són pocs els occidentals, llevat que n'hagin fet una especialitat professional, amb coneixements i una opinió consistents sobre la tradició d'aquestes expressions artístiques en altres civilitzacions i geografies. És veritat, però, que la societat europea ha eixamplat els seus horitzons gràcies a la interrelació culturalment fecunda amb altres pobles i a la globalització, d'un extraordinari impacte transformador.

Un dels països que millor han sabut incorporar aquest bagatge immens i preciós és França. Hi han cercat refugi personalitats brillants com l'escriptor libanès Amin Maalouf. Una d'aquestes figures eminents és el pensador d'origen xinès François Cheng, membre de l'Acadèmia Francesa. Algunes de les obres de Cheng han tingut una notable difusió entre nosaltres, com les seves il·luminadores meditacions sobre la bellesa i sobre la mort. Em vull referir breument a les seves pàgines sobre la bellesa. I començo assenyalant que per a Cheng la bellesa no té una dimensió només estètica, sinó també espiritual, associable al sagrat, perquè és enaltidora. Cheng al·ludeix a la distància que separa la dona de les cavernes i la Gioconda, i afirma que no resulta pas només d'una evolució fisiològica: hi ha una conquesta de l'esperit. Cheng ens recorda que l'univers no té cap obligació de ser bell i tanmateix ho és. La bellesa ens uneix a la vida, la dignifica. Ens commouen el cel estelat, l'albada i el crepuscle, el riu que travessa un congost, els cims nevats, l'oasi,...

En el món occidental l'art ha dedicat molta atenció a la reproducció del cos humà, sovint idealitzat, i singularment del rostre. N'ha escrutat el misteri i la capacitat expressiva. Per a Cheng la bondat és bella, tot i que no sempre la bellesa transmet bondat. En la bellesa hi ha un diàleg entre una presència i una mirada. La bellesa suscita la bellesa. Des de la perspectiva oriental, la natura no és una entitat inerta i passiva. La recerca de la bellesa de la forma i de l'estil distingeix l'obra d'art d'altres produccions humanes. Per al món oriental, l'harmonia i la proporció són regles essencials. François Cheng ens parla dels principis orientals de la interacció unificant, que exemplifica en la línia d'horitzó que separa Cel i Terra o en el moment en què el pinzell entra en contacte amb la tinta; de l'esperit o l'ànima, que associa a una onada, a un alè rítmic on es troben la puixança, la receptivitat i l'espai de confluència, i de la ressonància divina, és a dir, la qualitat suprema a què aspira l'art per desafiar el destí i la mort, per transcendir l'experiència concreta i la realitat rutinària. Per als xinesos la bellesa esdevé sublim en la trobada profunda de dos éssers o la que neix en el reconeixement de l'esperit humà amb l'univers.