Cartes

06.11.2016 | 00:00

Anem a Mart
IRIS SALA LLEAL. VILABLAREIX.
Aquests dies estem sentint als mitjans de comunicació com l'home ha intentat arribar al planeta Mart, per intentar trobar alguna forma de vida allà.
L'aparell que havia d'aterrar al planeta veí s'hi ha estavellat i ha quedat inservible.
Milions d'euros s'han perdut inútilment en un intent de buscar "fora" de casa el que no sabem veure que tenim a dins.
Sí a la ciència, a la investigació, a l'obertura de ment, a buscar més enllà dels nostres nassos i dels nostres egos/centres de l'Univers. Però no a qualsevol preu.
Partim en cerca d'altres mons, per separat. Uns, per una banda, i altres per l'altra. Per què no fer-ho plegats, estalviant esforços, ?energia i diners?
Ni cal mencionar la quantitat de "coses" que es podrien haver arreglat, construït, canviat, en el nostre planeta, en aquells països on la fam, la misèria, i l'oblit són l'esmorzar, el dinar i el sopar de cada dia, de tots els dies, de tota la vida.
Ni cal mencionar totes aquelles famílies que lluiten a la desesperada, buscant remeis impagables per les seves butxaques per pal·liar aquelles malalties dels seus fills i/o avis empobrits per l'atur o la crisi.
Tot, i molt més, només amb aquesta "missió", una, de les moltes que es fan per separat i mirant el propi melic. Perquè si encara fos pel bé de la humanitat, faria temps que és treballaria en conjunt.
Però cadascú tira cap a casa seva; com les cèl·lules del càncer. No ens adonem potser que els homes estem reproduint en els nostres cossos, res més que el que construïm en la nostra societat? Separació...

És a dir
salvador tarradas. GUALTA.
Quan estudiava Batxillerat, el meu company de pupitre i jo amenitzàvem les avorrides classes de religió comptant les vegades que el germà professor repetia l'expressió "en rigor". En dies de gran inspiració la mitjana podia assolir els cinquanta cops per hora. Es tenia per un bon orador, però, per a qualsevol oïdor mínimament culte i sensible, resultava un xerraire carregós.
Com a reminiscència juvenil, sempre he estat amatent al fet que, recurrentment, apareixen -per efecte de contagi-, en el llenguatge d'alguns polítics, periodistes, tertulians, entrevistats, comentaristes esportius, directors de diaris, filòlegs i conductors radiofònics, certs tics verbals consistents en la utilització abusiva, per repetitiva, d'expressions com la que ara està de moda: "és a dir". Escoltar-los em recorda l'avorrit professor de religió.
Sóc conscient que això són coses meves i que aquest escrit no influirà, ni poc ni molt, sobre la millora de la qualitat oratòria d'aquests pesats que es pensen que parlen molt bé; però si no ho deia, petava; és a dir, rebentava.

Agraïment
a l'església
Francesc A. Picas. la jonquera.
Centenars de religiosos i religioses proclamen la llum de l'Evan?geli a les cinc parts del món. Especialment en terres africanes i sud-americanes regeixen hospitals que donen consol a malalts abandonats i sense família. Dirigeixen escoles per l'educació i instrucció d'infants i joventut, els ensenyen l'art de cultivar la terra per aconseguir un pròsper rendiment en bé del progrés i del benestar social, i amb gran caritat, practiquen la medicina que apaivaga dolors i sofriments.
L'església sent un sant orgull d'haver aportat al món a través dels missioners la caritat de Crist, els avenços de la medecina, del cultiu de la terra, i els secrets de la ciència. A fi que la humanitat visqui una vida sana, rica i amb germanor.

Superdimarts que ve, 8 de novembre
Carles Mallart. GIRONA.
Dimarts vinent és el dia de les eleccions als Estats Units, en aquests moments les enquestes estan "frec a frec". S'enfronten la demòcrata Hillary Clinton, i el republicà Donald Trump, com tothom sap.
Sembla que s'acabarà el món, gairebé tothom preocupat per si guanya Trump. És cert que és un personatge estrambòtic, antisistema, que descol·loca no solament el contrari sinó també els seus, que té un punt dèbil que són les dones, una gran debilitat, vaja... Però és un home intel·ligent i hàbil, és empresari i se n'ha vist de totes al llarg del seu recorregut des que era jovenet que ja acompanyava i ajudava el seu pare.
Trump porta el ciment i els negocis al seu ADN. La Sra. Clinton és la candidata de l'establishment, tot controlat perquè tot segueixi igual, i pel contrari personalment Trump no em fa cap mena de por, tot el contrari.
Ara totes les borses mundials (inversors-especuladors) auguren unes baixades mínimes d'un 13% si guanya el candidat republicà. Quan llegeixo que tremola el ciment mundial dels centres de poder potser és que n'hi ha que pensen que se'ls acaba "la mamella" i per això sentim i llegim aquests brams d'ase tan forts.
Jo que de jove ja llegia els seus llibres, que m'agradaven, també el seu famós programa televisiu L'aprenent amb el seu "estàs despatxat"... Malgrat que és un personatge que impacta, sorprèn, descol·loca, i trenca motlles, és un tipus amb sort. No em preocupa si guanya, tot el contrari, ho revolucionarà tot, potser el país de l'Oncle Sam necessita una forta sacsejada. Trump és molt hàbil i intel·ligent i malgrat el que pugui semblar si guanya ho farà bé. Al temps. Al darrere té com a mínim el 50% del país, EUA, que és molt poca broma segons les últimes enquestes.
I la Sra.Hillary, què volen que els digui, ni carn ni peix amb el perill que sigui "la veu del seu amo". Uffff d'aquí a dimarts...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema