Després d'un any d'interinitat i de dues eleccions celebrades, per fi Espanya té Govern. Mariano Rajoy, fidel a si mateix, no ha sorprès ningú. La majoria dels analistes coincideixen a qualificar de continuista el nou Executiu. Principalment, en les àrees clau. Soraya Sáenz de Santamaría manté la vicepresidència, amb la incorporació d'Administracions Territorials, cosa que significa que tindrà la interlocució amb Catalunya. I l'àrea econòmica continua repartida entre Luis de Guindos i Cristóbal Montoro amb la incorporació d'Álvaro Nadal com a ministre d'Energia, Turisme i Agenda Digital. Amb el corredor mediterrani pendent, Foment serà dirigit pel fins ara alcalde de Santander, Iñigo de la Serna. I la quota catalana ha sigut per la jove Dolors Montserrat, a la qual se li ha assignat un ministeri (Sanitat) buit de contingut, ja que les competències importants d'aquesta àrea fa temps que estan transferides a les comunitats autònomes. Allò que Rajoy elaboraria un govern sensible amb Catalunya, no s'observa ni amb l'ajut d'una lupa. De la mateixa manera que tampoc ha sigut massa sensible amb els dos partits que li han facilitat la investidura, Ciutadans i PSOE, sobretot amb els socialistes. Sí que ho ha encertat Rajoy amb les sortides de dos ministres desgastats com Fernández Díaz i García Margallo, sobretot el primer. En un escenari de majoria absoluta, el Govern no hauria diferit massa del que finalment ha elaborat Mariano Rajoy. Caldrà esperar a les pròximes setmanes per veure quina línia política adopta el nou Executiu, i sobretot amb quin tarannà actua. Té molts deures per endavant. Durant l'últim any potser molts ciutadans han conclòs que el millor govern és el que no existeix. Si l'economia ha seguit avançant ha sigut gràcies a l'esforç de milions de treballadors i empresaris obligats a buscar-se la vida en temps molt durs, no a les virtuts de la interinitat. El creixement, amb dades objectives a la mà, es va moderar en el conjunt de l'Estat. Persistir en la paràlisi hauria aguditzat la tendència declinant. Tot té un cost. La irresponsabilitat política, molt. Els analistes calculen que el bloqueig ha suposat mil milions d'euros al mes per als contractes estancats i la fugida d'inversors espantats. Els partits necessitaran moltes dosis de moderació, prudència, humilitat i realisme per llimar els comptes sense que els ciutadans pateixin, i deixar-se de romanços. Tots surten tocats de l'esperpent. Hi són per decidir. Si repeteixen els errors de les investidures fallides, la manca d'alternatives, precipitaran el seu naufragi.
Esperen desafiaments crítics. Reactivar l'economia és l'única manera de corregir desigualtats. Tot i creixent al 3,5%, la taxa d'atur resulta indigna i insuportable, especialment per als joves. Només les comarques gironines tenen 2.400 aturats més i 10.000 cotitzants menys el mes d'octubre. L'educació no pot seguir com fins ara. La corrupció, que va enquistar el malestar, exigeix un combat implacable, una renovació orgànica, la revisió a fons del finançament dels partits i l'enfortiment d'institucions de control independents. Les pensions consumeixen la guardiola i caminen cap al col·lapse. I en algun moment, més aviat que tard, el Govern de Mariano Rajoy haurà de destensar les relacions amb la Generalitat.
