Les dades de l'Enquesta de població activa de la setmana passada mostren que el treball es recupera, però no a la indústria. Són, una vegada més, una mostra de la terciarització que està agafant l'economia. Avui dia el treball està enfocat bàsicament en el sector serveis amb un pes del 76,3%, mentre que la indústria només ocupa el 13,6%. Abans de la crisi aquests valors eren de 66,4% i de 16,1% respectivament, la qual cosa vol dir que la recuperació econòmica es fa bàsicament en serveis, que la indústria no arrenca amb prou força.
És cert que cal sempre matisar les enquestes. Alguns dels serveis anteriorment estaven englobats a la indústria, per ?exemple la flota del transport formava part de la indústria, mentre que ara gairebé tot està externalitzat. Molts serveis de manteniment es tendeixen a fer-los fora quan abans estaven integrats a les indústries. Encara que els valors absoluts s'haurien de corregir, la veritat és que la tendència a perdre indústria és real i molt preocupant.
Dijous en Jordi Corominas en una conversa oberta a la SER em preguntava les raons per les quals es perd indústria i, concretament, em va posar l'exemple de Nylstar a Blanes i de Torraspapel a Sarrià. Li vaig dir que oblidava el cas Nestlé a Girona. Totes tres empreses són grans empreses i han patit greus conflictes en el passat. Nylstar va patir vagues importants durant la segona meitat dels 80, Torras va mantenir una alta conflictivitat els anys 2000 i Nestlé la va patir fa deu anys. Els ?exemples no són del tot homogenis, car Nylstar i Torras s'enfrontaven a una enfonsada del seu producte, havent de treure plantilla per trobar un nou camí, mentre que Nestlé no patia aquest problema i es tractava només de reclamacions salarials. Nylstar va néixer el 1923 per la fabricació de Rayon a partir de cel·lulosa, la mateixa matèria primera que feia servir Torras des del 1941 per fabricar paper. La química orgànica derivada del petroli va portar nous polímers que van donar noves fibres com el Nylon i la seva producció es va mundialitzar i atomitzar, fins al punt que clients de Nylstar, com Antex d'Anglès, van decidir fabricar-se ells el fil sintètic. Podríem dir que en el seu moment Nylstar no va saber trobar nous productes que l'ajudessin a superar la competència o nous processos i organització que milloressin els seus costos. Torras de Sarrià va patir el tancament de la planta de cel·lulosa per ?desequilibrada i per petita, però va ser la decisió d'invertir en altres plantes del grup com la de Motril -per les ajudes de la UE en aquella regió- la que va acabar de tombar la fàbrica. En ambdós casos s'hi afegeixen les tensions entre els comitès d'empresa i la direcció de la fàbrica i, en el cas de Sarrià, encara caldria apuntar-hi la sospita que l'empresa veia una plusvàlua important convertint els terrenys industrials en residencials, cosa que no va passar perquè l'Ajuntament de Sarrià finalment no va caure en el parany. A partir de la segona meitat dels anys 2000 el paper estucat que fabricava la planta de Sarrià va anar deixant-se de consumir fins que va tancar. Es podia haver reconvertit? Bé que ho ha fet la fàbrica de Saragossa i prou que aguanten les fàbriques de Motril i de Sant Joan les Fonts. Finalment queda l'exemple de Nestlé, una empresa on el producte no només no ha caducat sinó que s'ha potenciat. Però va ser arran del darrer conflicte de vagues, amb bidons cremant a l'entrada de la fàbrica, que es va arribar a un acord que va suposar el llançament d'inversions molt importants que han suposat la creació de centenars de nous llocs de treball.
Les empeses en aquest moment estan subjectes a canvis substancials, bé sigui per la transformació del seu producte, sigui per la competència internacional, per això és més important que mai que els treballadors i la direcció remin en la mateixa direcció. Les forces no van pas tan sobrades per suportar que algú remi en direcció contrària. Això els sindicats ho haurien de tenir sempre present (dono fe que avui és així) i les direccions de les empreses haurien de fer el possible per transmetre aquestes dificultats i establir una comunicació fàcil perquè tothom ho pugui interioritzar. En els tres casos anteriors dues empreses no van ser capaces de superar el tràngol i una sí.
Perquè, com deia en Jordi en la conversa, quan es perd una empresa de certa dimensió es perd també el treball extern, aquell transport i serveis de manteniment externalitzats, es perd finalment una riquesa en coneixement que acaba conformant el nostre teixit industrial. Per posar un exemple, al voltant de Torras a Sarrià hi havia hagut fins a 10 empreses que vivien directament d'ella o bé indirectament a través del coneixement que fluïa fora de la fàbrica.
Una gran indústria pot esdevenir l'embrió d'un petit clúster al voltant del qual neixen o es mantenen altres empreses, de serveis o industrials. Aquest és el valor més gran d'una indústria, el de fer de locomotora local de l'economia i és per això que cal fer tot el que estigui en la nostres mans per afavorir-ho. Sembla evident, oi? Doncs caldrà canviar moltes coses a Urbanisme, Medi Ambient i Formació Professional perquè això sigui així. Una indústria que es vulgui posar en un sol rústic, que necessiti canviar la planificació, té molt difícil la seva implantació abans que el seu projecte no hagi caducat en el temps per la competència internacional. L'administració no va a la mateixa velocitat que l'economia: viuen en òrbites diferents.
