Entre el munt de correus electrònics de la setmana, he rebut el correu d'una mare de 55 anys de Girona que m'ha volgut fer una reflexió sobre el que pensa que serà el futur del seu fill després d'escoltar el debat d'investidura i el sainet dels deu mesos de política de baixa estopa al Congrés dels Diputats.
"En Tomàs té 18 anys, que vol dir que ha passat més de la meitat de la seva vida mediatitzat per la crisi econòmica. La seva generació, al contrari que la seva predecessora, els millennials, no percep la certesa, tot és qüestionable, especialment aquelles fórmules màgiques que prometen l'estabilitat en un món accelerat i en permanent canvi. Des de petit, en Tomàs va aprendre, igual que el grec Heràclit, que tot canvia, flueix, però ara a gran velocitat, sense que hagi de transcórrer una generació perquè el món doni la volta.
Per això, en Tomàs pensa que cal esforçar-se, aprofitar el temps, contraposar-se als que continuen surant a la deriva, aferrats a vells estereotips, com nàufrags abraçats a les restes del Titanic. Ara es tracta de nedar amb força per arribar a la riba. Perquè el vell món que van conèixer els seus pares, i especialment els seus avis, aparentment ordenat, amb un centre de gravetat permanent, va desaparèixer i no tornarà mai, per molt que els polítics prometin que és possible retrocedir en el temps.
En Tomàs no gasta les seves energies amb polèmiques perquè ha vist els seus majors discutir fins a l'extenuació sense resultats. No confia massa en els governants, ni en cap organització amb pretensions omniscients, perquè no creu que disposin de la informació i la intel·ligència suficient com per preveure el futur, menys encara -fa anys que el llegeix i l'escolta en els mitjans d'informació-l'altruisme per sacrificar-se en benefici de la comunitat. La seva és una generació independent, crescuda a l'ombra d'un nou món on el sòlid es va dissoldre en un poderós remolí que engoleix a qui es deixa portar pel corrent, però ofereix noves oportunitats a qui resisteix amb energia.
Així explicat, semblaria que en Tomàs no creu en res, però és just el contrari. Té poderoses conviccions. Creu en si mateix, un canvi substancial respecte als seus predecessors, que van triar diluir-se en la col·lectivitat sense comprendre que l'ideal d'igualtat era un esquer, un mecanisme en favor de grups d'interessos que desincentiva la iniciativa i la responsabilitat individual, precisament els dos elements que permeten prosperar a les persones i projectar les societats cap al futur.
El que es contraposa és una concepció paternalista i dirigista de la política enfront de la llibertat i la responsabilitat de cada persona. Un Estat intrusiu, que interfereix fins en els més mínims detalls de la vida privada, que imposa innombrables traves i restriccions, davant d'un Estat possibilitador, que facilita la vida, que ofereix tots els avantatges i obre tots els espais a la iniciativa privada. Un Estat clientelar que crea multitud de llocs per col·locar els partidaris enfront d'un altre que proveeix serveis útils a la societat, a les empreses. En definitiva, un sistema d'accés restringit, amb traves, privilegis i corrupció a mansalva, que anuncia la igualtat, quan en realitat la discriminació és la seva essència, enfront d'un sistema de lliure accés, que garanteix la igualtat d'oportunitats.
I en aquest bucle segueix la nostra societat, gira i gira sense parar, ofuscant, atordint les ments que van caure en el parany. Però molt menys els que vénen darrere nostre, aquests que es van criar en la constant incertesa. Per a ells, el futur no està escrit en els dogmes, ni en els pòsits del te: pot i ha de construir cada dia. Potser per això, i malgrat la traïció dels seus majors, que els han llegat un país institucionalment atrotinat, es troben lliures de ressentiment, no perden el temps adjudicant culpes a uns o als altres. Viatgen veloços, sense equipatge; en paraules de Steve Jobs, sempre famolencs, sempre esbojarrats... encara que estiguin molt més assenyats que la resta. En la nostra mà està retenir-los i aprofitar-los com mereixen, perquè són el futur. Però per aconseguir-ho necessitem més generositat, intentar canviar la nostra manera de pensar; ser més lliures, per descomptat, però també més responsables".
M'he aturat a llegir detingudament aquesta joia de la reflexió. M'he aturat i he pensat sobre la utilitat de la feina que faig, sobre el desgast de les institucions on treballo, sobre aquest nou món que deu ser el d'un jove de 18 anys però també de les nostres filles una mica més petites. No és, ni tan sols, una impugnació generacional, és un anunci d'una nova joventut que sap com aixecar el vol i allunyar-se de la mediocritat, el sectarisme i l'anestèsia d'una felicitat a baix preu i expectatives que mai s'atrapen. Suposo que el més previsible per aquesta setmana era una valoració del nou govern espanyol i una anàlisi crítica sobre la seva posició respecte al moment actual que viu Catalunya. Però això és el pa de cada dia. Més aviat, avui, em sento més en l'ànima d'aquest jove de 18 anys, glossat per la seva mare, que no pas en el joc d'ombres i miralls de la política espanyola del moment. Rajoy, el resistent, se n'ha tornat a sortir. I ha fet un govern sobretot per reforçar-se a si mateix mantenint el joc de confrontacions en l'interior del govern. Som molts els que veiem el descosit del moment, els que hi hem posat molt d'esforç perquè les coses es fessin bé i que veiem el desolador paisatge actual. Dilluns, de bon matí, em tornaré a llevar i treballaré per fer la feina de la qual sóc responsable ben feta. Però tenim per davant quatre anys que haurien pogut ser molt diferents si s'hagués llegit un resultat que permetia fer les coses diferents i de millor manera.
