Quan era un adolescent, amb la colla de Sant Josep anàvem de visita una vegada a l'any al barri de Sant Narcís. Cada primavera el vell teatre del centre parroquial Sant Narcís s'obria per presentar el Festival de la cançó. Primer hi vàrem anar d'espectadors i després, amb els amics i amigues de la colla, ens vàrem atrevir a participar-hi uns quants anys des de dalt l'escenari. No vull parlar del nostre atreviment musical, sinó del record que m'ha quedat més viu d'aquells anys i d'aquells festival musical de barri. Damunt d'aquell petit escenari de fusta, atrotinat i polsós, hi havia dues presentadores; les Terés. La Núria i la Mercè eren dues germanes divertides i enginyoses, que no paraven de fer-me riure amb les seves presentacions dels grups que actuaven l'un darrere l'altre.

És molt possible que la visió d'aquelles dues noies tan ben compenetrades, que tot ho feien fàcil i sense guió es ficaven el públic a la butxaca, despertés en mi les ganes també de ser com elles. Tot es forma, tot es prepara, tot es marca a la infantesa i l'adolescència; i d'allà en sortim cap a l'apassionant joventut, la decebedora edat adulta i la reposada vellesa. La Núria, sense que ella ho sabés, sempre va ser per a mi una part del que sóc. Després ens hem anat trobant i no li vaig dir mai que l'admirava. L'admirava no per la seva gran trajectòria personal, laboral i política, sinó que l'admirava per haver-me regalat uns records de felicitat eterna que sempre m'han acompanyat. Ella, juntament amb la seva germana Mercè, va ser el meu primer referent de com posar-se davant de la gent i donar espectacle. I els referents són sinònims de puntals. I un és conscient d'aquest màxima quan t'assabentes que algú que admiraves en l'anonimat desapareix.

Llavors t'envaeix la tristesa i no saps per què. Sents buidor quan no hi ha motiu gaire aparent i t'adones que ets una mica més orfe de records sense que ningú s'ho hagi proposat. Un pot agrair tot una vida o simplement un instant. La felicitat compartida no es qüestió de quantitat sinó de qualitat. Jo sempre he defensat que la vida són sumes d'instants preciosos i únics enmig de llargs dies d'avorriment. La Núria i la Mercè, les Terés, van omplir d'instants màgics que ara reconec claus en la meva adolescència parroquial, on ja començava a despuntar el meu futur d'"artista".

Després, amb la Núria, ens hem anat trobant, poc i malament. Ja mai més vaig tornar a veure-la com en els meus records d'adolescència, però ja m'era igual. Jo ja era una mica fruit de la seva lliçó d'escena. Una lliçó petita, anecdòtica i de diumenge a la tarda. Per a ella el seu festival de la vida ja s'ha acabat. Ha caigut el teló després de l'últim acte ple de força i d'emoció. El públic ovaciona a peu dret. El teatre polsós del món tanca portes.

Tornem cap a casa una mica més tristos, més orfes però més savis. Demà els diaris diran: la gran i desconeguda presentadora de festivals parroquials Núria Terés es retira per sempre dels escenaris i ingressa a l'olimp de les persones recordades i estimades pel gran públic de vides senzilles. Doncs això: gràcies Núria i bon viatge cap a la llum!