La Inquisició, en coma

Des de fa uns anys, la dita Transició, aquell canvi polític, social, cultural i econòmic que va servir de pont entre una sagnant dictadura i un règim democràtic sense adjectius, rep moltes crítiques. Uns retrets nascuts d'una certa frustració, pel fet que la democràcia no havia aconseguit el somni pel qual sospiràvem. Segurament, passat un temps, aquella democràcia s'havia de reordenar, de canviar. Pasada la primera empenta, s'havia d'iniciar un nou camí, amb normes plenament democràtiques i dirigit per la nova generació. Hi havia bona intenció, però poca experiència política. I els qui en tenien, ens els havien pres. Tot i això, no va estar pas tan malament. Perquè no estàvem ensinistrats -no en sabíem prou-, i gairebé ningú no va tenir interès a redreçar-nos, més enllà dels seus interessos. (Potser perquè també estaven embrancats en una metamorfosi, diferent de la nostra, però no menys cabdal). El segon canvi nostre havia de desbrossar la Transició i convertir-la en una democràcia ben perfilada -sense tant "demòcrata orgànic" redimit- que donés respostes apropiades a les persones i a les nacions d'un estat escleròtic, que maldaven per tornar a ser plenament lliures. Havíem de crear un temps nou, aprendre democràcia i, alhora, no caure en els paranys que naixien "nord enllà", evitar de passar d'una democràcia liberal a la dictadura del capitalisme dur, del capitalisme socialdemòcrata al neoliberalisme econòmic.