La irresponsabilitat de jutges i polítics

Era un article irònic titulat "Jo també sóc sistèmic", perquè aquest articulista no entenia que si un banc s'havia quedat amb teranyines a la caixa no se'l deixés acabar de caure com passaria amb qualsevol mortal. L'excusa d'aleshores era que els bancs eren "sistèmics", és a dir, entitats relacionades amb una xarxa d'empreses tan intricada que, si en deixessis caure una, caurien totes. Ah, caram! I, gosava dir l'articulista, que ell també era sistèmic. Si tenia la butxaca escurada, el seu fuster, electricista, peixater, flequer, etc., també se'n ressentirien. Però, a ell, no només l'Estat no l'ajudava sinó que li acabava d'escurar les butxaques per ajudar els bancs. Ah, caram! La justificació final era que no calia preocupar-se de res perquè els milers de milions de préstecs als bancs serien retornats religiosament i no costarien ni cinc al contribuent. I vet aquí que aquest articulista ho posava en dubte.

A inicis del passat setembre el Banc d'Espanya va publicar els comptes i resulta que aquest articulista no sols tenia raó, sinó que s'havia quedat curt. L'Estat, a través del FROB (Fons de reestructuració ordenada bancària) injectà un total de 53.553 M € al sistema financer espanyol (1.162 € per cada ciutadà) i d'aquesta quantitat de diners sols se n'han recuperat 2.686 M €; és a dir, només un 5% del total. Deia l'informe que aquesta xifra augmentaria quan el FROB culminés el procés de desinversió amb la venda de les participacions que encara controla a Bankia i a Banco Mare Nostrum (65% en cada entitat), però donava per fet que l'Estat no recuperarà ni de bon tros les ajudes atorgades al rescat del sector bancari. I qui se'n responsabilitza, de tot plegat? No tenim fiscals ni magistrats que demanin explicacions? No: no tenim magistrats valents que es vulguin encarar amb els poders. I això que hem sabut fa ben poc que des del Banc d'Espanya es qüestionà la sortida de Bankia a la borsa.

Ara sabem, a més, que el FROB amb prou feines recuperarà els 23.500 M € que el juny del 2012 va destinar per evitar l'esfondrament del grup que va integrar, entre d'altres, l'antiga Caja Madrid i la valenciana Bancaixa. Els números vermells dels comptes de la resta de rescats encara són més accentuats. Catalunya Caixa (què s'ha fet de l'exministre Serra que en fou president?) va rebre 12.052 M€ en ajudes del FROB per, amb la venda al BBVA, recuperar només 782 M €. El cas més sagnant és el de la CAM (Caixa d'Estalvis del Mediterrani), integrada en el Banc de Sabadell, que acabarà costant al contribuent entre 10.000 M € i 15.000 M € un cop se'n completi el sanejament. Pitjor: cal sumar als 53.553 milions del FROB, 7.942 milions més aportats pel mateix sistema financer a través del Fons de garantia de dipòsits. Total, 61.495 M €: 1.335 € per a cada ciutadà espanyol.

És a dir, que els polítics que manaven ens van enganyar impunement i no hi ha ni oposició ni jutges que demanin responsabilitats. I la gent els torna a votar. Va fer bé de dir que era sistèmic, l'articulista: qui no està disposat al fet que li deixin uns quants milions i tornar-ne un 5% al cap de cinc anys?

Estem tan avesats a xifres bancàries -de vegades, astronòmiques- que ens passen per davant com un placebo. Quan aquest articulista va llegir que el pla del rescat als bancs dels EUA, arribà a un bilió dos-cents mil milions de dòlars (1.200.000 M $) s'esfereí. Suposant que la població mundial sigui de 7.000 milions d'habitants, si divideixo aquella quantitat pel nombre d'habitants del planeta, resulta que ens en tocarien 171,4 $ a cadascú. A una família de quatre membres, 685,6 $. Déu n'hi dret, si tenim en compte que hi ha famílies al món que no arriben al dòlar diari. La pobresa més feixuga s'estaria eradicant del nostre món. I això només comptant amb el pla de rescat dels EUA!

Tanmateix, la gent de carrer, davant del capital, som un zero a l'esquerra. Per als jutges no compten estafes, fraus, enganys, que els accionistes perdin més del 90% de les seves inversions, que clients i inversors dels bancs emmalaltissin, es desesperessin, se suïcidessin. Aquests mals tan vulgars no són "sistèmics", és clar. I, com que estem avesats a la mentida, la gent no surt al carrer. Un dia potser Aznar haurà de respondre de la reunió de les Açores i de l'engany de les armes de destrucció massiva, la Pastor del descarrilament de l'Àlvia a Santiago, Rajoy dels sobres de Bárcenas i Fernàndez Díaz de la seva fal·laç persecució a polítics catalans sobiranistes. Però això serà quan hi hagi oposició política seriosa i magistrats coratjosos i no com la majoria dels d'ara que segueixen la veu de qui mana. Ja sabem que el TC encara ha de dirimir si el govern en funcions no ha de donar comptes al Parlament: no té temps per fer-ho, però fa hores extra contra Catalunya. També es pot fer violència des de la Justícia.

Ara, amb la feblesa del govern i sense pressupostos actualitzats, Europa ens tornarà a imposar retallades. Ens diran que no hi ha diners enlloc. No hi ha diners? I tant que n'hi ha! El que no hi ha és responsabilitat política de fer-los surar ni magistrats capaços d'impartir justícia i fer pagar aquest descontrol a qui l'ha dut on l'ha dut. Quan els ciutadans exigim les llistes senceres dels defraudadors fiscals, quan ens posem seriosos proclamant que a Europa no hi pot haver ni una punta d'ungla de paradís fiscal, quan els magistrats demanin comptes als responsables de l'actual maremàgnum, potser aleshores haurem posat les bases per a una economia transparent. I, amb transparència, segur que millorarem tots.