L'Ajuntament de Cullera, al sud de la ciutat de València, ha modificat la seva ordenança de mobilitat i trànsit per tal de garantir el dret i la prioritat dels veïns, per davant dels vianants, a treure la cadira i seure´s a prendre la fresca davant de casa. La normativa no té dubte: els veïns que treguin la cadira per exercir tan mediterrani costum tenen la preferència i els vianants han de baixar a la calçada sempre que no es posi en joc la seva seguretat ni la de persones amb mobilitat reduïda. Com que la notícia m´ha semblat extraordinària he trucat a l´ajuntament de Cullera i després d´identificar-me com a col·laborador del Diari de Girona m´han explicat que el poble està molt content que s´hagi regulat «aquesta tradició tan valenciana d´eixir a prendre la fresca quan el calor apreta».

Cullera és un municipi turístic típic. Durant l´hivern la seva població és d´uns 20.000 habitants però a l´estiu pot arribar als 200.000 pels gairebé 18 quilòmetres de platges urbanitzades, gairebé totes sorrals de gran llargada. A l´interior es manté el nucli urbà, amb barris vells, de carrers estrets, gent de Cullera de tota la vida. Es veu que fa uns estius es va produir un conflicte perquè hi havia qui un vespre no es va voler baixar de la vorera quan es va trobar a un grup de veïns xerrant davant de casa, fet que l´obligava a baixar a la calçada. Hagueren d´intervenir les autoritats. I això ha acabat com ha acabat. Això de la convivència no sempre és fàcil. Fa uns anys tornant de Mallorca vaig llegir a l´avió al diari illenc Última Hora que les monges Jerònimes d´Inca (em va quedar fixat el nom de la congregació) havien demanat a l´ajuntament que fes moure uns metres les cadires on prenien la fresca els veïns del davant perquè no les deixaven dormir a les nits d´estiu amb les seves xerrameques. La qüestió va arribar al ple municipal i no els puc dir com va acabar perquè quan ahir al matí vaig trucar a l´ajuntament no vaig trobar ningú que ho pogués aclarir.

És certa l´afirmació respecte al fet que aquesta és una gran tradició valenciana com em deien des de l´ajuntament de Cullera. A aquest poble, per cert, la meva família i jo hi acabàrem circulant ben despistats en prendre un autobús equivocat una Setmana Santa que érem de viatge per la zona, després de fer una paella a l´Albufera. Ens va permetre descobrir que el lema de la població no ha exigit massa reflexió: «Cullera, bonita, bonita». Enlloc he vist a l´estiu tanta i tanta gent amb la cadira a la porta de casa per «eixir» a prendre la fresca, com diuen al País Valencià. Eixir, quina paraula més maca que tenen els parents del sud. Als anys 80 (del segle passat!) passava uns dies al mes de juliol amb uns amics a la comarca valenciana de la Ribera Alta (Cullera està a la veïna Ribera Baixa, totes dues, riberes del riu Xúquer). Canviàvem de poble al vespre i tothom era al carrer, les cadires es juntaven amb els bancs o amb les terrasses del bar del poble en unes tertúlies que no eren grups tancats, perquè veies com els veïns hi entraven i sortien constantment. Tot molt democràtic. Fou en aquelles nits quan vaig trobar-me a poblacions que jo recordava quan de petit veia a Montilivi als seus clubs enfrontant- se al Girona en el grup tercer de la tercera divisió: Olímpic de Xàtiva, Algemesí, Alzira, Carcaixent, etc. També en algunes d´aquelles nits a la fresca quan m´explicaren com visqueren pocs anys abans el malson del trencament de la presa de Tous. D´allò en deien «la pantanada». Cent vint milions de metres cúbics d´aigua es precipitaren sobre la Vall del Xúquer en qu?estió de minuts. Un dia en parlaré.

Però hi ha una imatge concreta valenciana que em sembla extraordinària en el record d´aquelles trobades nocturnes, quan s´aprofitava una mica la marinada, fenomen metereològic que es viu als pobles de prop de la costa, tot aprofitant que les altes temperatures del migdia eleven l´aire menys pesant, donant una escletxa al vent de mar. Eren una dotzena de dones, assegudes a la seva cadira pero no pas en rotllana sinó una al cantó de l´altra, dalt d´una estreta vorera. La conversa era impossible, atesa la distància entre les dones dels dos extrems. El que feien era senzillament mirar i badar. Ah, badar!, quin art més extraordinari. La paraula no té bona fama, es diu allò de «nen, no badis!» o «no val a badar» o, en el futbol, «quina badada del porter». Però al cantó del seu sentit més pejoratiu hi ha una dimensió contemplativa, de relaxació, de món interior, de pau, en definitiva, que a mi m´agrada. El nostre autor per excel·lència, Josep Pla, va explicar com badar era de les millors coses que podia fer la persona per aconseguir uns instants de felicitat. Ho relata al Quadern gris, aquells dies en què pujava al far de Sant Sebastià a escampar la boira i a badar. Allò el va portar a escriure. Ara bé, com li hem llegit, res com badar dues hores a un carrer de Pals, assegut a una cadira davant d´una casa absort amb els moviments d´un gat i amb la vista de l´Empordanet al fons.