Els conspiranoics troben sospitós que sempre es parli de la fallida del sistema de pensions quan s'acosta el final d'any, és a dir, quan s'apropa l'hora de decidir si fem alguna aportació extraordinària al pla de pensions o si n'obrim un, en cas de no tenir-lo, per tal de desgravar en l'impost de la renda. En la mesura que patim per les futures pensions públiques estarem més disposats a ficar diners en un d'aquests plans privats que ens ofereixen els bancs i les grans asseguradores.

Els conspiranoics són paranoics de les conspiracions, i en aquest cas en veuen una de protagonitzada pels mons de les finances i la política -i els grans mitjans de comu?ni?cació: que no faltin. Però ha estat dit que el pitjor que pot passar a un paranoic és que el persegueixin de veritat. Existeix la conspiració, o es tracta només d'una coincidència que es repeteix any rere any, en una estranya casualitat?

Una cosa és certa: tant si se'n parla el novembre com el febrer, el sistema espanyol de pensions públiques té un problema tant a curt com a mitjà termini. A curt termini, perquè es nodreix d'un percentatge sobre la remuneració del treball, i els llocs de treball que s'estan creant es paguen molt per sota dels que va endur-se la crisi, de manera que la recuperació de les xifres d'ocupació no serveix per evitar que la guardiola de les pensions, el famós fons de reserva, es vagi buidant de semestre en semestre.

I a mitjà termini, perquè l'evolució de la piràmide d'edats farà que en les properes dècades el nombre de jubilats creixi molt més de pressa que el nombre de persones en edat de treballar, i especialment de fer-ho amb plenitud de productivitat i de cotització. Fins i tot si els ciutadans espanyols es dediquessin des d'ara mateix a procrear amb fruïció, els efectes no es començarien a notar fins d'aquí a un quart de segle. I a més a més no sembla probable que els agafi aquest desfici. No pas amb el que cobren els joves.

I en una Catalunya independent? La relació entre treballadors i pensionistes és una mica més favorable que al conjunt espa?nyol, i en principi hi hauria diners per pagar una mica més o per fer una mica de guardio?la, però l'amenaça de fons, la del dese?qui?libri demogràfic, és la mateixa. No és un problema que se solucioni de cop amb un «adéu, Espanya». Idèntica malaltia, idèntics símptomes, la mateixa temptació de tractar només aquests símptomes, i la mateixa necessitat d'agafar el toro per les banyes.