Damià Escuder, el nou Ramon Llull dels països catalans

«El seu espiritualisme i religiositat els portaren a aspirar a la síntesi lumínica, unió de totes les religions i alhora conciliant ciència i religió, raó i fe, catalanitat i universalitat»

08.11.2016 | 09:25

En la nostra inauguració de l'exposició Girona Cord, dedicada a Damià Escuder, durant els parlaments, el seu germà Joan ens demanà públicament que expliquéssim el contingut del retrat-retaule multidimensional i esotèric de la fantàstica i plural personalitat d'un català gironí tan complex, contradictori, inquiet i inquietant com en Damià Escuder.

Tot i que el nostre pare era íntim del d'en Damià, àlies el Rantell, qui ens comprà el primer quadre i ens encarregà diverses portades per al butlletí del GEiEG, vàrem tardar molts anys a conèixer personalment en Damià, per a mi era una llegenda. Coneixia les seves militàncies polítiques catalanistes, les seves tortures, empresonaments. Tot plegat havia passat a Barcelona, on ell vivia des dels seus anys d'estudis universitaris. El vàrem conèixer durant la seva exposició La Gàbia, dirigida per la pintora M. Llonch i a l'ombra del poeta J. Tarrés. El resultat fou un enamorament-fascinació total, reflectit pel que vaig escriure en un dels millors articles dels molts que he escrit sobre en Damià, titulat Demian Undaris, un nou Allan Gisberg català. Eren els anys en què, després de sortir de la presó de Sòria, Damià viatja per Europa, fins a Londres, on es tornà hippy contracultural, interessat en les filosofies orientals, especialment en el budisme, religió que aniria aprofundint fins a la seva mort. Amb la Maria van traduir al català el llibre del monjo tibetà Lama Yeisme LosalViure el Dharma.

És curiós que un cristià de soca-rel, també fins a la mort, que freqüenta l'esperit i les idees postconciliars de Joan XXIII dels monjos de Montserrat, amic del pare Minobis, l'abat Escarré i dels fundador de la HOAC i de l'Arcadi Oliveras, de Justícia i Pau i d'en L. M. Xirinacs, on junts serien els pares espirituals i activistes més carismàtics de l'Assemblea de Catalunya.

Doncs Damià, com Xirinacs, com dos nous Ramon Llull, el seu espiritualisme i religiositat els portaren a aspirar a la síntesi lumínica, unió de totes les religions i alhora conciliant ciència i religió, raó i fe, catalanitat i universalitat. El seu principal amic i deixeble, Nani Rocas, és el que en la presentació del seu retaule pintura ens fa un resum dels més important articles escrits sobre la complexa i contradictòria personalitat plural del místic, visionari i alhora humanista i vitalista d'un contemplatiu activista revolucionari com en Damià. Que, paradoxalment, català, cristià i budista llibertari, que al matí practicava ioga i al migdia anava a la missa catòlica del Pi.

Voldria destacar que, servidor, tot i ser un gran amic, fascinat per Damià, no participo de les concepcions esotèrico-espiritualistes del nou Ramon Llull català; sols compartíem l'admiració pel filòsof Spinoza i el seu panteisme filosòfic. Damià ho volia ser tot, reconciliant tots els sabers, déus, religions i pensadors. En les contínues visites al nostre estudi, trucades, trobades a Girona i Barcelona, ell sempre volia reconvertir-me a les seves idees -espiritualistes-, jo li seguia la veta escoltant-lo -meravellat pel seu geni, creativitat i compromís polític- que és com a representant d'una de les seves taules d'activista de l'Assemblea, en la qual més participava. Repetint un cop més com a lliure pensador, ciutadà del món, internacionalista, filomarxista, heterodox llibertari, no he estat mai ni nacionalista ni independentista. I arribarem contestant a en Joan, germà d'en Damià: explicant els continguts plàstics i filosòfics de l'oli, pintat en dues teles, fan un retaule a l'estil pictòric del que en Damià en deia pintura tibetana catalana, com per relació amistosa cultural, era una expressió de les idees i cosmologies polítiques del Damià més secret, esotèric i visionari. És un gran retrat d'en Damià pèl-roig com un sol, entre un Van Gogh, un Buda, Crist, Moisès, rodejats d'àtoms, planetes, galàxies, centrats en l'Alfa i l'Omega, la Creu, la Lluna i el Sol, que és el Damià, entre uns blaus celestials. I als quatre cantons hi ha els quatre punts negres de l'Assemblea de Catalunya, entre unes espirals verdes, herbes de la vida i l'amor en perpetu moviment entre les flamarades de les quatre barres vermelles i grogues, que a dalt i a baix es converteixen en multicolors arcs de Sant Martí. I al mig, l'estel roig, per a uns del judaisme, per a altres de la independència de Catalunya i per als darrers com a símbol de la revolució de les lligues comunistes, des d'Spartak a la comuna de París, als soviets de l'octubre rus de 1919, passant per Durruti i Che Guevara.

En Damià, al llarg de tota la seva vida, va viure i interpretar totes aquestes idees, personatges i, com Ramon Llull i l'anglès William Blake, es va tornar místic perquè la revolució i la creació de la Jerusalem celestial sobre la Terra no és possible fer-la en comunitat-pàtria terrenal. Per això, Damià mai va deixar de ser contemplatiu cristià, budista, cabalista creient en la immortalitat i reencarnació de l'ànima connectada a la llum, al centre, a l'alfa i omega d'un univers infinit...

Postdata. Amb motiu del cinquè aniversari de la mort d'en Damià, Maria Lluïsa Faxedas, professora de la UdG, com a futura comissària d'una gran mostra sobre la vida i obra, ha organitzat dues taules rodones el matí del 17 de novembre. La primera, en Jaume Sobrequés, historiador, Pepe Ribas, exdirector d'Ajoblanco, Pau Riba, poeta-cantant, Ansesa Gironella. La segona, Arcadi Oliveras, economista, etc, Narcís Selles, historiador d'art, Jaume Vidal, crític d'art i Ll. Bosch Martí, pintor articulista.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema