Els nord-americans trien entre el candidat del pitjor i la pitjor candidata. Donald Trump és el candidat del pitjor pel que han dit d'ell i pel que ell mateix ha dit en el seu discurs pesimòfil que prefereix el dolent al que és bo i s'expressa anteposant la mala educació a la bona. A l'espai que emmarquen aquests dos cercles tot s'envileix. Si arriba a la presidència (cosa que els sondejos mantenen a l'abast de la seva mà) tornarem a veure que el sistema nord-americà és més fort que la presidència dels Estats Units. Es veu normalment en cada mandat i, excepcionalment, en aquests quatre presidents assassinats en poc més de dos segles sense que el país hagi perdut la pau.

Hillary Clinton és la pitjor candidata perquè davant el candidat del pitjor i amb l'ajuda de gairebé tots els mitjans i d'alguns destacats republicans no ha aconseguit desenganxar-se del seu rival barroer. És com una princesa autodidacta, que ha estat preparant-se per a la Casa Blanca des de la seva arribada a l'ús de raó política, però el seu llarg currículum la fa vulnerable i resulta antipàtica a una part gens menyspreable de l'electorat que participa en el sistema i el rebutja, sempre votant.

El resultat de les eleccions nord-americanes ens afectarà com sempre. En els fets, de manera inevitable: el vent econòmic d'Occident bufa d'allà. En les paraules, també, perquè som dependents del seu missatge. Per a nosaltres, Obama va ser còmode perquè va tocar poc els nassos. Recordeu el tronisme ultraliberal i bel·licista de Bush amplificat per Aznar, grumet de les Açores. (Gràcies, Josemari, per ajudar a la incubació de la guerra a l'altra riba i de la crisi de refugiats a casa).

Ara, la sort està decidida, esperant per anar-se'n amb el guanyador. Encara que només sigui per estalviar-nos l'engany, creuem els dits i esperem que guanyi la millor.