Ni una sola sorpresa en el nou govern de Mariano Rajoy. Una colla de servicials col·laboradors fets a mida. I tampoc cap símptoma d'apropament envers Catalunya ni Euskadi. Això sí l'Opus Dei s'ha posicionat millor, malgrat perdre el desgastat i ploraner Jorge Fernández Díaz.
Sempre cal donar cent dies de marge per tal de veure cap a on aniran els trets, però hom no té gaire confiança que els nous ministres puguin aportar res de nou. Com sempre la quota catalana pinta molt poca cosa. Ha situat Dolors Montserrat a Sanitat quan la majoria de comunitats autònomes en tenen transferides les competències. Rajoy tenia la possibilitat de situar en un ministeri de pes un català o catalana, però una vegada més el tren ha passat de llarg. I això que ja són molts els analistes que anuncien per d'aquí a pocs mesos un dur enfrontament territorial. El xou mediàtic protagonitzat per l'alcaldessa de Berga és l'inici d'una batalla política que a hores d'ara ningú no sap com acabarà.
Per cert, molt lamentable el paper dels cupaires i del tot desafortunats alguns posicionaments dels membres del Govern. Ni el president de la Generalitat s'ha atrevit a donar suport als Mossos d'Esquadra per por que la CUP li tombi els pressupostos i hagi de convocar eleccions, la qual cosa significaria un daltabaix per als exconvergents.
Però cal deixar molt clar que l'alcaldessa de Berga no fou detinguda unes hores per posar l'estelada al balcó del seu ajuntament, sinó que la causa fou no haver fet cas de les citacions del jutjat. Si de debò no s'ha d'obeir la justícia com diu el diputat Salellas en quatre dies convertirem el país en un escenari semblant a una pel·lícula de l'oest americà. Gràcies a la legislació actual aquests senyors ocupen càrrecs públics i ells són els primers obligats a complir la llei. Ni més ni menys que qualsevol ciutadà. Sóc dels que penso que el procés no té cap recorregut si es continuen episodis com els viscuts aquests dies, on els mateixos membres del govern han de fer tots els papers de l'auca davant el xantatge al qual els té sotmesos la CUP. Segur que el nou govern de Rajoy ja ha pres nota d'aquesta disbauxa. Tard o d'hora, si tot continua igual, el xoc de trens es produirà i no es poden repetir aquests errors tan greus des d'un govern català presoner de l'estat d'humor d'uns radicals que proposen no fer cas de les lleis.
Ara es veurà què passa amb la presidenta del Parlament de Catalunya. I és evident que la resposta no pot ser semblant a la de l'exèrcit d'en Pancho Villa. Seria bo que la gent conegués què planteja el govern i què proposa o contràriament el desencís de la societat pot ésser majúscul.
Rajoy sap que el PSOE no està en condicions de res i que Ciutadans són la seva marca blanca, per la qual cosa continuarà esgrimint la Constitució, les amenaces i la por davant de qualsevol reivindicació catalana. Ha delegat en Soraya Sáenz de Santamaria l'afer català, per tant no s'ha d'esperar cap negociació amb dos dits de front ni cap possibilitat de discutir un referèndum pactat. Catalunya necessita molta força per plantejar els reptes que el tàndem Puigdemont-Junqueras proposa. La interlocució serà molt difícil per no dir impossible. Però si el discurs intern és desobeir les lleis i que cadascú faci la guerra pel seu costat, el procés difícilment tindrà futur. Només anant amb peus de plom i carregant-se de raó la comunitat internacional podrà canviar d'opinió.
