diu un cartell escrit a mà en una paret de la meva ciutat: Nosaltres, els animals superiors, som l'única moneia corrupta. L'he vist, aquest escrit, un matí assolellat de tardor, durant un passeig pels carrers vells. M'agrada el rètol perquè conté alguna cosa que havia intuït. Quan trobam explicitada una idea que ens havia rondinat pel cap sense que haguéssim estat capaços de formular-la amb claredat, se'ns alegra el cor. L'alegria no em ve de constatar que no som més que moneies corruptes, sinó de veure que algú ho ha pensat, de la mateixa manera que jo també ho havia pensat. Ja sabíem que no som altra cosa més que moneies. Una espècie de simis baralladissos, envejosos i pesseters. L'única que, entre totes les espècies, ha tingut l'infortuni de conèixer els diners i el seu poder. Aquests dies passats, mentre seguia per la ràdio la retransmissió de l'acte d'investidura del senyor Rajoy, no em sortia del cap, tanmateix, l'elogi dels diners que, fa més de cinc-cents anys, escriví Anselm Turmeda, el nostre frare renegat: «Diners de tort fan veritat / i de jutge fan advocat, / savi fan tornar l'home orat...». Els diners poden fer, perquè vegeu fins allà on arriba el seu poder, que allò que era no, ara sigui sí. Que allò que era tort, ara sigui dret. Que aquell que era beneit, ara sigui savi. Potser, la tendència natural d'aquest animal superior que maneja diners és, perquè l'afany de posseir-los no s'acaba mai, la corrupció.

La pregunta és clara i deriva d'aquella afirmació escrita en una paret de la ciutat antiga: Si nosaltres, els animals superiors, som l'única moneia corrupta, la tendència a la corrupció és una adquisició cultural, vull dir que n'hem après en el marc de la societat, o ens arriba per naturalesa, vull dir que ho portam escrit a la sang? Què en devia pensar Turmeda? Si posam esment a aquells versos podríem tenir per cert que el frare convertit a l'Islam arriba a la conclusió que la societat en què viu adora els diners com qui adora un déu. I aquest déu és una creació cultural. Una construcció perversa elaborada des de la mica d'intel·ligència de què se serveixen els animals superiors. Poca cosa. Des d'aquesta perspectiva, l'avidesa de posseir-los de manera frenètica i aconseguir-los de forma il·legal i embullosa ens acostaria al concepte de corrupció. L'ambició incontrolada és una altra característica de les moneies superiors. S'afanyen a tenir diners als paradisos fiscals, que elles mateixes han creat de manera impune.

He trobat pel carrer un amic. Li he contat que acabava de llegir una frase inquietadora, en una paret. Ens hem assegut en una cafeteria i hem parlat d'un professor que, fa molts d'anys, ens parlava de l'origen simiesc de la humanitat. Era atrevit, aquell professor. En aquell temps no en parlava ningú i els capellans s'enfadaven molt, si sabien que qualcú n'havia dit una paraula. Era un tema prohibit. El nostre professor ens explicava que a l'ésser humà li havia desaparegut la cua pròpia dels simis perquè havia descobert altres sistemes més eficaços de matar mosques. La desaparició de la cua havia significat un progrés? No ho sabrem mai. La vàrem perdre perquè havia deixat de funcionar; però hi ha qui creu -deia el meu amic- que hi ha gent que encara la conserva, la cua, un rastre esquifit de la que tinguérem. I aquesta gent l'amaga tot quant pot perquè ningú la vegi. L'amaguen amb habilitat i ningú no s'adona. Ni a les platges deixen que es vegi la cua.

El meu amic m'explica una teoria interessant. Diu que potser als animals superiors ens hauria convingut quedar-nos en el penúltim estadi de l'evolució. Al nivell dels ximpanzés, per exemple, o dels bonobos. Ens hauríem estalviat molta sang vessada. Els ximpanzés no coneixen els euros ni han de suportar els corruptes. Però ningú no sap si pertanyen a un escaló inferior del nostre o a un altre escaló superior vers el qual ens encaminam. La nostra meta moral: els ximpanzés i els bonobos.