El segon film de Lluís Galter, el documental La substància, promet força. El figuerenc agafa la càmera i se'n va a Kadakaisi, a la rèplica de Cadaqués que estan construint al sud-est de la Xina, i la superposa a la real.

Segur que això de clonar Cadaqués per fer-ne un espai vacacional de 800.000 m2 haurà sobtat algú. No n'hi ha per tantÉ si nosaltres falsifiquem elements arquitectònics i culturals de la Xina, la Polinèsia i Mèxic, per maquillar un parc d'atraccions del Tarragonès, per què no poden fagocitar els nostres tòpics costaners i enxubar-los al costat d'uns gratacels monumentals?

D'altra banda, l'Alt Empordà tampoc pot anar presumint de la seva virginitat urbanística. El nostre territori, amb l'excusa de l'oci i el relax, ha patit una allau d'operacions immobiliàries que, tot sovint, fregaven l'estrambotisme. Recordem, per exemple, el feliçment desaparegut Club Med, aquell recer del cap de Creus on s'aixecaven un reguitzell de casetes claustrofòbiques pensades per als turistes més selectes. O la magnífica Empuriabrava, que es venia al món com la Venècia catalana, encara que mai no s'hi ha vist cap Palau Ducal, ni cap Campanile ni cap góndola. De pizzeries, sí que n'hi ha.

Walter Benjamin presagiava que les obres d'art reproduïdes en sèrie perdrien la seva aura d'autenticitat. Malgrat la seva profecia, Galter vaticina que la versió 2.0 de Cadaqués podrà presumir d'ànima pròpia. Si l'invent funciona, d'aquí a quatre dies muntaran a prop de Pequín una urbanització inspirada en els edificis de Gaudí. I ja no els caldrà venir a veure els originals.