Renúncies

09.11.2016 | 09:18

No puc sentir més que un dolor intern, oncològic, davant la renúncia de molts de nosaltres que, tot i esforçar-nos per mostrar de si mateix el personatge més íntegre, més solidari, més sincer, no ho aconseguim, i flaquegem i en realitat acabem vençuts per la inèrcia dels fets, i arrossegats per l'onada que doblega de genolls davant la força totèmica dels que manen, dels que dicten les lleis a la seva conveniència, per garantir-se de mantenir l'estatus, dels que declaren guerres i decideixen com hem de vestir, com hem de menjar, i quin entreteniment idiotitzant hem de consumir. Dels que paguen la publicitat. Excepcions comptades són les del Gran Wyoming afirmant que Gabriel Rufi-án senzillament va dir el que s'escolta al carrer quan va titllar el PSOE de traïdor per entronitzar el corrupte Rajoy, en la seva sonada intervenció al Congrés espanyol. I és que costa molt viure sense renúncies. Passen els anys i tenim por de perdre la feina, temem ser estigmatitzats, patim pels rumors... Tots claudiquem en algun grau, en alguna mesura fem concessions, i així acaba sortint aquesta opinió publicada que s'assembla a l'opinió pública com un ou i una castanya.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema