Rèquiem per les paraules mortes

«Molts vocables queden aixafats per altres de polivalents, termes "multiús", que serveixen o frívolament els empren en qualsevol ocasió»

09.11.2016 | 09:23

Alguns diccionaris són grans cementiris literaris de paraules mortes, que han defallit perquè ja no hi ha ningú que les enraoni, cap boca que les parli. El seu ús ha quedat circumscrit a un cercle erudit molt reduït de les universitats. Es tracta de llengües mortes a diferència de les vives, les parlades. Si tenim a les mans un diccionari de llatí o de grec hom s'adona que tots els vocables dormen en el somni etern.

El llatí es va extingir com a idioma social per manca de circulació oral al carrer, perquè ja no era útil per a la gent, que preferí usar el llatí macarrònic, completament degenerat, mesclat amb neologismes oriünds de molts països, que van donar pas a les llengües romàniques. Si bé el llatí, durant segles, obligatòriament el mantingué viu l'Església catòlica o com llengua acadèmica a les universitats europees i distintiu social de les persones cultes, al final sucumbí neutralitzat per les noves llengües, ara encara l'empra el Vaticà per a ús intern, però a partir del concili Vaticà II, que aconsellà que les misses i tots el rituals religiosos es fessin en llengua vernacla, ja no té massa sentit mantenir-lo en estat somort; res sorprenent que d'aquí a unes dècades les epístoles s'escriguin en italià.

Altres diccionaris, els de les llengües parlades, com el català mateix, són museus lexicals on cohabiten termes vius i morts; alguns s'han apagat per desuetud i la gent ignora el seu significat, altres s'han apartat de la parla perquè designaven objectes que actualment són inexistents o bé no són necessaris per a la comunicació o senzillament contra ells pesa un oblit social injustificable perquè no hi havia cap motiu per enterrar-los vius.

Molts vocables queden aixafats per altres de polivalents, termes «multiús», que serveixen o frívolament els empren en qualsevol ocasió per definir moltes situacions; dos exemples tòpics són el verb «fotre» i el substantiu «cosa». El verb pot ser utilitzat per quasi tot, siguin accions actives com passives: «vaig fotre un cop al company» o «el company em fa fotre un cop». El verb «fotre» s'ha menjat molts altres verbs i ha empobrit molt la llengua catalana. El substantiu «cosa» representa una economia lexical que ens estalvia pensar per precisar quin és l'objecte que volen designar, el qual té un nom específic.

Molts vocables catalans han defallit perquè sonaven rurals, de persones reculades. Fins es comet la bestiesa de dir que el català o alguna modalitat dialectal catalana és un idioma pagès. A Formentera els ximples afirmen que a l'illa es «parla pagès», talment com si «pagès» fos una llengua, quan només és un ofici, una professió noble que encara molta gent practica. A Catalunya sota la pressió d'un català embordonit s'ha jugat molt amb els termes qualificats «pagesos», cosa que ha comportat que els mateixos pagesos se sentissin insultats i alguns per vergonya deixessin aparcades oralment o definitivament aquestes paraules que guarden enfundades en un atuell de la memòria. Per altra banda qui se'n mofava volia presumir de modern i de cosmopolita, però l'actitud de burlar-se'n contribuïa a l'empobriment del català i a l'expansió colonitzadora d'altres llengües, especialment la castellana, cosa que no significa que el castellà parlat per la gent i pels periodistes televisius sigui de més bona qualitat que el català. El castellà també ha degenerat, malgrat tenir molts més defensors.

Que morin mots relacionats amb estris del camp, de qualsevol feina, de qualsevol professió, reemplaçats per maquinària més moderna té ple sentit, igual que molts utensilis de la llar han quedat substituïts per uns de nous més moderns i més eficaços. Aquestes paraules mortes descansen en pau en els diccionaris.

El 1989, La Gabella, el museu etnològic d'Arbúcies, va publicar un quadern, presentat pel prestigiós lingüista Jordi Bruguera, de mots que va recollir un senyor que estiuejava en el poble a principis del segle XX; va tenir la paciència i la gentilesa per les generacions venidores d'anotar en un bloc de butxaca totes les paraules i locucions (algunes frases fetes) pronunciades per la gent del poble, moltes van acompanyades del significat, altres simplement anotades però no sabem què volien dir, perquè l'autor del quadern no ho va demanar o no s'atreví a preguntar-ho.

El quadernet fidelitza la cal·ligrafia de l'autor, talment una fotocòpia, cosa que fa que l'escrit sigui més proper al lector, car la lletra impresa és susceptible d'haver estat manipulada pel corrector d'estil o l'impressor. L'autor tampoc no especifica pas si algunes de les expressions triades siguin característiques d'Arbúcies o de la contrada, simplement les transcriu perquè no les havia sentit mai o li van fer gràcia. Els filòlegs que han estudiat el text adverteixen que la majoria dels mots transcrits s'estenen a la comarca de la Selva, al Gironès, a l'Empordà, la Garrotxa, a Osona, al Bages i al Solsonès, però no a altres contrades com el Vallès, el Maresme, etc.

El quadern es va trobar en una vella llibreria de Barcelona. En el bloc es llegeixen molts eufemismes per disfressar la menstruació femenina a causa de la repressió sobre el llenguatge sexual, que obligava la gent a cercar camps semàntics metafòrics, igual passa amb els òrgans sexuals masculins i femenins, encoberts amb vocables de fruites, verdures o animals.

Les noies quan menstruaven en cas de referir-s'hi deien: «la mala setmana», «el període», «la regla», «la tieta», «el mes», «la parenta», «m'ha baixat», però a Arbúcies hi havia una curiosa locució: «M'ha vingut a veure la tieta d'Arenys de Mar».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema