en alguns sectors de l'opinió pública ha decebut que el nou govern de Rajoy s'assembli bastant (ideològicament) a l'últim que va formar. Atès que lidera una majoria minoritària al Congrés i necessitarà de molta mà esquerra per no enfonsar-se, s'esperava que escollís com a ministres persones amb un tarannà obert, provada capacitat de diàleg i si pot ser més joves que els anteriors. I es donava també per fet que prescindiria d'aquells que el van comprometre més d'una vegada amb iniciatives desafortunades o amb declaracions extemporànies, com Fernández DíazGarcía Margallo.

Un cop feta pública la llista, els mitjans coincideixen a qualificar el nou gabinet de «govern continuista». I quina altra cosa podria ser? El «continuisme» estava assegurat des que Rajoy va ser investit com a president del Govern i el veritablement sorprenent seria que no ho fos. Jo no conec els nous ministres i, fora de la ressenya biogràfica dels diaris, no puc aventurar si seran o no més dialogants que els anteriors. En qualsevol cas, qui marca el rumb polític és el president i no es veuen les raons per les quals hauria d'esmenar-se la plana a si mateix. Especialment quan està convençut (suposo) que ho va fer bé i a més va ser aplaudit per la Unió Europea i la senyora Merkel. Compta per a aquesta missió continuista amb Ciutadans i fins i tot és possible que compti també amb suports puntuals en política econòmica per part del PNB i fins del PSOE, que necessita un temps per trobar un nou líder i renovar el vestuari ideològic que se li va arnar a l'armari.

Analitzar la llista dels nous ministres i deduir-ne alguns canvis d'orientació en la política del Govern és un entreteniment que hem heretat del franquisme quan el sàtrapa feia equilibris i repartia dons entre les famílies que li donaven suport. Uns reconeixements que s'atorgaven per sorpresa i es retiraven també per sorpresa mitjançant un cessament que portava un motorista des del palau del Pardo.

Pel que he llegit, Rajoy va fer una cosa semblant i va mantenir en la ignorància els elegits fins poc abans de fer públic el llistat. Una reserva que va arribar a l'extrem en el cas de l'única ministra catalana, que va rebre la notícia per repetides trucades al seu telèfon mòbil mentre assistia a l'enterrament d'una íntima amiga seva. La bona senyora, que estava plorant, es va quadrar i va acceptar l'alta responsabilitat amb sentit patriòtic. Qui rebutja a Espanya ser ministre encara que sigui d'una cosa de la qual un no sap gairebé res? Les escenes de presa de possessió dels nous ens van proporcionar la dada emotiva de la ploradissa de l'exministre de l'Interior, Fernández Díaz, que pel que sembla esperava una altra cartera coincidint amb la notícia d'un nou escapçament de la cúpula d'ETA. La política és desagraïda.