Sense crispació

«El que compta ara és la urgència de respondre amb altura de mires al gran desafiament polític»

10.11.2016 | 09:21

Entre els molts reptes que li esperen al govern en aquests propers anys, n'hi ha un de central: reduir a mínims la crispació social i política. Això exigirà que Rajoy adopti gestos de responsabilitat prou creïbles perquè les diferents sensibilitats parlamentàries comprenguin que els temps han canviat i que la nova transició -si encara cal utilitzar aquesta expressió, confusa i gastada- té a veure tant amb les formes com amb el fons, tant amb l'estil com amb el contingut. Amb els seus discursos altius i arrogants, d'una falsa superioritat moral, els portaveus de Podem, ERC i Bildu van facilitar aquesta operació durant la sessió d'investidura. Hi ha un tall radical que divideix en dos el parlament i que difícilment es pot tancar quan una de les parts només veu en l'adversari un enemic al qual demonitzar -de fet, al qual expulsar de la vida democràtica. En una columna publicada fa uns dies a La Vanguardia, l'escriptor Antoni Puigverd subratllava que, en desbloquejar la situació política amb el seu acte de generositat, «el PSOE reconeix que l'existència del PP és positiva. I aquest reconeixement és una impugnació radical de la seva pròpia tradició política: durant dècades el PSOE ha educat els seus votants en el rebuig moral als populars; ha descrit el PP com un dòberman».

Aquest primer pas dels socialistes ha de ser correspost amb la generositat i la mà estesa del Govern i dels partits de l'estabilitat, que són també o haurien de ser els de la reforma. Aprofundir en la puerilitat maniquea del discurs de Pedro Sánchez-mimètic fins a extrems grotescos amb el de Pablo Iglesias- o donar motius al PSOE perquè es penedeixi de la seva decisió trencaria, penso que definitivament, en dues parts el nostre país. Al país constitucional, em refereixo: el que ha crescut, ha progressat i s'ha modernitzat d'acord amb el respecte a les institucions i a la bandera europea. L'Espanya constitucional és, que ningú no ho dubti, el contrari d'una nació caïnita, condemnada a repetir una i altra vegada el pervers bucle de l'odi i la confrontació. En una casa dividida ningú queda indemne.

Aturar la crispació va més enllà de la política, encara que enfonsi les seves arrels en una representació contínua, en un atrezzo que confon els sentiments amb la raó i les virtuts públiques amb l'excitació ideològica. Sobre això, el professor Manuel Arias Maldonado acaba de publicar un brillant assaig: La democracia sentimental. Temps hi haurà de tornar-hi.

Però el que compta ara és la urgència de respondre amb altura de mires al gran desafiament polític del nostre temps i això passa per recuperar la consciència de la Transició, que va ser una consciència de pacte i no de xoc, d'articulació social i no de divisió, d'esperança en un futur millor i no el resultat d'una feréstega malenconia, insensible a la necessitat de conciliar les diferències. El gest del PSOE ha servit per desencallar el bloqueig polític i també per deixar en evidència l'autèntic caire del populisme, agressiu i cridaner, tot i que al seu torn hauria de moure a una nova entesa, a un acord de mínims que apaivagués el país i facilités, en primer lloc, una sèrie de pactes d'Estat i, sobretot, un marc de debat més racional que limiti l'excessiva teatralització de la vida pública. I aquest és un treball que no pot fer només el PSOE.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema