Al PSOE el preocupa arribar a la irrellevància. Al PSOE de Pedro Sánchez, al de Javier Fernández, al de Patxi López i al de Felipe González, que són PSOE diferents i un sol PSOE veritable, que està en pugna, mentint-se, cosint-se a punyalades i estripant-se en esquinçalls. Arribar a la irrellevància -quedi on quedi- és una destinació indesitjable. Vist el camí de pèrdua que van emprendre fa anys els socialistes, sempre sense fer un pas enrere en el seu avanç o un pas endavant en el seu retrocés, estan d'acord, almenys, respecte a on queda la irrellevància?
L'espai d'allò excel·lent, destacat, important i significatiu, això és la rellevància, qui ho va provar ho sap i si ho perd ho nota horrors. Durant el franquisme, el PSOE va conèixer la clandestinitat i la irrellevància i quan va arribar la rellevància amb la democràcia, li va agradar. En aquells dies, Felipe González no es dedicava a la bijuteria ni als consells d'administració, se centrava més en Espanya que en Veneçuela i no maniobrava per enderrocar el secretari general del PSOE, potser perquè era ell. Amb ell, el socialisme va deixar de ser rellevant per al PSOE i des de la socialdemocràcia va donar rellevància a liberals en alts càrrecs econòmics. Amb els anys, el PSOE ha anat minvant el seu espai a l'esquerra, la seva visió d'esquerra i els seus fins i mitjans d'esquerra en diferents crisis per les quals ha anat passant i en totes ha perdut ideologia, eleccions i líders. El PSOE accepta la desmemòria ideològica, el buidatge del projecte i la sagnia de personalitats, es desprèn del passat, les idees i les figures però per res vol perdre rellevància. En l'última enquesta del CIS, el PSOE -avançat per Units Podem i a 5 punts de Ciutadans- veu amb els prismàtics de la demoscòpia la terra freda de la irrellevància. Però com l'horitzó, la irrellevància sempre té un més enllà.
