Molts voluntaris

10.11.2016 | 09:21

Vist el nostre món des d'un altre planeta es podria pensar que quan la qualitat de vida fa un pas endavant ja no es produeixen esquerdes a la realitat social, ni goteres de pobresa, oblits, inassistències, deixadeses i altres falles. Però, realment, molta cosa del quotidià prosaic resta allà mateix. Als països degudament desenvolupats tot hauria d'estar quadriculat i previst. Però massa sovint no és així. Fins i tot la societat civil dels Estats Units, que sembla envejable, té unes mancances socials de diversos ordres; el sociòleg Robert Putman n'ha fet un estudi en el llibre Solo en la bolera on explica unes situacions d'aïllament que tenen els ciutadans; el títol del llibre és una metàfora del joc de bitlles, popular als EUA, que s'ha covertit en una pràctica solitària, per falta de companyia. Diu l'autor: tot un signe d'empobriment social.

A aquestes altures de la crisi econòmica i social no cal donar xifres i arguments. I és en circumstàncies difícils quan apareixen els cops de mà que donen uns a favor d'uns altres. Són els voluntaris. Són els qui hi posen voluntat, temps i dedicació per amorosir les falles de convivència, legislació o servei (o els cops de puny) d'alguna administració rígida, d'algun funcionari limitat o d'alguna situació extrema.

L'actitud del voluntari pot arribar per diversos camins, des de la convicció més pregona fins a l'afecció personal, passant per la dinàmica del grup de les amistats. És el que els sociòlegs en diuen compromís cívic. El poder polític totalitari no acostumava a tenir bones relacions amb el voluntariat perquè posaven al descobert unes falles de la societat que no hi havien de ser. El voluntariat era exercit, majoritàriament, per les institucions filials de l'Església.

L'any 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, uns quants milers de voluntaris varen ser la cara més amable d'aquells dies radiants. Varen fer una esplèndida presentació al món de la idea de servei comunitari. Al seu degut dia ja es va explicar que a sota de cada samarreta hi havia un cor servicial i una preparació llarga. La seva feina, però, pot ser punt de partida d'una reflexió: quedi clar que de voluntaris n'hem tingut sempre, mirem per exemple els camps de l'esplai, l'esport de base, les associacions eclesials, cíviques, de cultura popular, afeccions culturals, tasques assistencials, muntatges espectaculars, comissions de festes de barri, i moltes activitats més. Tots aquests formarien un conjunt que hauríem d'anomenar com a no olímpics, a vegades ignorats, potser menystinguts, els de sempre, dels quals diuen les cròniques aproximatives que a Catalunya en tenim, de ben preparats, uns 150.000. Si aquest creixement es deu a la generositat i a la vistositat d'aquells voluntaris olímpics d'ara fa 24 anys, modèlics i espectacularment, benvingut esdeveniment i que sigui ben segellat amb una ampla i forta abraçada. Ara hi ha voluntat de tenir voluntaris. I de fer-se'n, també.

Però aquesta presència, la seva reconeguda eficàcia i una freqüent abnegació del voluntariat a molts sectors de la nostra societat actual, tot això ho han de tenir present els poders governatius de tot ordre i les institucions de nom i de renom. Perquè la necessitat de tants voluntaris també pot ser com un dit acusador que hi ha coses que no funcionen, a dalt, i per això els voluntaris s'organitzen i corren a tapar forats, a proclamar que encara és viu allò que un pensador va dir-ne «les reserves infinites» d'un poble.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema