Amarg despertar

«El problema és que la inexperiència enciclopèdica de Trump, que ni a ell ni als qui l'han votat sembla preocupar gran cosa, planteja moltes incògnites»

11.11.2016 | 09:20

Es diran moltes coses dels espanyols i moltes de les crítiques seran encertades, però nosaltres no hem enviat el populista Pablo Iglesias a la Moncloa tot i que la nostra democràcia és jove i que eleccions per fer-ho no ens han faltat. En canvi els americans primer van ficar al Congrés el Tea Party, que es va apropiar del partit Republicà i el va conduir a una oposició sense misericòrdia a tot el que Obama proposava, i després, d'aquelles pluges aquests llots, ha sorgit Donald Trump que contra vent i marea, incloent el lideratge del seu partit, ha arribat a la presidència dels EUA contra tot pronòstic. Primer perquè no era el millor entre els candidats que es van presentar a les Primàries del partit Republicà (encara que tampoc els altres Cruz, Carson, etc. fossin com per tirar coets... potser amb l'excepció de Jeb Bush) i després perquè en l'elecció presidencial competia amb una candidata que estava infinitament millor preparada que ell per al lloc. Però que es equivocar perquè tan segura estava de guanyar que va fer una campanya més avorrida que Rajoy, amb més por de ficar la pota que d'il·lusionar el públic. I si passem per alt els insults a jutges, periodistes, veterans, minusvàlids, gais, dones, mexicans, afroamericans (el que no és fàcil perquè gairebé no queda ja ningú al país), Trump ha mostrat frescor davant un cert encartronament de Clinton, que va fer una enquesta per decidir el nom del seu gos que més acceptació popular tindria. Per contra, i en contra de tant polític com patim, que no dirigeix (d'aquí deriva dirigent) sinó que segueix les enquestes (i així ens va), Donald Trump diu (o ha dit fins ara) tot el que se li passa pel cap sense pensar-s'ho dues vegades (o sense pensar-s'ho cap vegada), i projecta una imatge de canvi respecte de la forma d'actuar dels polítics professionals de Washington, això que allà anomenen l'establishment i del qual el matrimoni Clinton és un clar exemple.

El problema és que la inexperiència enciclopèdica de Trump, que ni a ell ni als qui l'han votat sembla preocupar gran cosa, planteja moltes incògnites. Per exemple, ¿complirà allò de fer un mur i fer-lo pagar als mexicans? ¿Denunciarà ja el Tractat de Lliure Comerç amb Canadà i Mèxic, que segons ell ha destruït 700.000 llocs de treball? ¿Abrogarà el tractat nuclear amb l'Iran, que ha qualificat de «desastre»? ¿Li perme?trà al seu admirat Putin llaurar-se una zona d'influència a Europa Central i quedar-se amb Crimea? ¿Col·laborarà amb Assad i Putin a Síria? ¿Es carregarà la reforma sanitària d'Obama? ¿Denunciarà l'OTAN com a «obsoleta» deixant-nos als europeus al ras amb l'ós rus rondant pel nord i l'Estat Islàmic traient el nas des de Líbia?

No són qüestions fútils i exigeixen respostes clares. Sens dubte hi ha coses que no tindrà més remei que fer, com el famós mur, per no perdre la cara, ja que es va constituir en el mantra de tots els seus discursos electorals. «Què construirem»? els cridava als seus enfervorits seguidors.«Un mur» contestaven i ell replicava «¿i qui el pagarà»? «The Mexicans!», udolava l'audiència. El peso mexicà ja ha fet una baixada, sens dubte pensant en els totxos que s'hauran de pagar. No és el mateix que aquestes coses les digui el president de la Generalitat que el dels Estats Units, primera potència mundial. La meva esperança és que el poderós sistema de controls i equilibris (checks and balances) establert pels Pares de la Constitució de 1778 sigui capaç de llimar aquests excessos i reconduir-ne alguns d'ells de forma més constructiva. Una cosa són les promeses que es fan a les eleccions (i els espanyols ho sabem molt bé) i una altra el que després es fa. La meva esperança és que hi hagi a la Casa Blanca un Permanent Undersecretary, com en la divertidíssima sèrie televisiva britànica Sí, Ministre que impedeixi una i altra vegada que el president faci més ximpleries de les estrictament necessàries. No serà fàcil, però no és impossible.

Perquè les seves promeses de proteccionisme, aïllacionisme, abandonament de l'ordre internacional liberal i del multilateralisme, rebuig del canvi climàtic com una bestiesa (hoax), ambigüitat sobre el primer ús de l'arma nuclear i altres perles per l'estil són realment preocupants. Com ho són la seva misogínia, el seu racisme i la seva xenofòbia. Tindrà Trump dues cares com Janus? Espero que les necessiti i que s'envolti de gent sensata que l'ajudi a canviar i a calmar els ànims de qui amb la seva por l'han triat, sense per això posar-nos a tots en perill, que bastants problemes tenim com perquè Washington ens tiri a sobre els seus.

Una cosa està clara i crec que Hillary Clinton hauria fet el mateix: els europeus haurem de posar-nos les piles i ocupar-nos de la nostra pròpia defensa, que fins ara hem deixat còmodament en mans dels americans, des de les dues guerres mundials a les matances de Iugoslàvia. Ja n'hi ha prou, aquestes eleccions han deixat clar que els ianquis estan farts de pagar ells i de posar ells els morts i de ser ells «els gendarmes del món lliure». Ara volen que siguem nosaltres els que ho fem en el nostre territori i en el nostre veïnat i això ens exigirà dedicar diners a la Defensa perquè els nostres veïns no són precisament angèlics, sinó bastant complicats.

És només el principi de les moltes coses que canviaran en els mesos vinents. Tant de bo sigui per bé però no ho veig gens clar. No puc evitar-ho, Trump no m'agrada gens. Tant de bo m'equivoqui.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema