Escatologia

11.11.2016 | 09:20

Ho diu Colette Guillermard a Les mots de la cuisine et de la table. Les noies de l'Escola Primària Superior de Bléneau, al Yonne, es dedicaven cap al 1910 a una curiosa ocupació: al llarg de la jornada, fabricaven grenouillat. Per fer-ho, embolicaven xocolata trencada a petits trossos i nous amb paper de plata, i s'hi asseien al damunt... Amb la dolça escalfor del cos, la xocolata es fonia, les nous s'hi incorporaven en una llaminadura molt apreciada. Però calia no deixar de «covar» en cap moment el «granotat». Així, quan una alumna havia de sortir a la pissarra mentre estava ocupada fent grenouillat, el passava ràpidament a una companya que prenia el relleu. El nom de grenouillat ve segurament de l'aparença una mica granelluda que tenia la barreja, suggerint una pell de batraci.

Fent un tomb cap a l'escatologia, els catalans, per Nadal, tenim un tió o tronc que no solament «caga» regals diversos, sinó autèntiques tifes (per l'aparença), això sí, fetes amb figues seques, sucre, etc. A Barcelona, just a tocar el carrer Montcada, hi havia una exquisida pastisseria que, pels volts de Nadal, lluïa al seu aparador unes tifes d'un realisme sorprenent... A més, per indicar que ja ha acabat la tongada de regals el tió ens sol obsequiar amb una pixarada. I en algunes cultures -i no solament a Catalunya- el cagarro forma també part de la pastisseria: a Cuba, una pasta de coco ratllat és un «mojón de blanco» («mojón de negro» si té sucre cremat al damunt).

A França, una «crotte» -tifa, cagarada, cagarro, cagalló- és un bombó. En canvi, el conegut formatge «crottin» -no sigueu malpensats- es refereix al motlle per el·laborar-lo, però n'adopta el nom: el Crottin de Chavagonol és un excel.lent formatge de pasta tova que es fa a la regió del Loire, i gaudeix d'una DOP europea. Sembla que els francesos i els catalans tenim una certa tendència a l'escatologia, i les respectives literatures n'ha tret partit; entre nosaltres Pere Gimferrer i, en el camp de la creació plàstica, Salvador Dalí que comparava la merda -però no pas per denigrar-lo, ans el contrari- amb les formes recargolades del Modernisme.

Altres artistes han envasat la seva merda -literalment- com a obra d'art ben pagada... I la famosa Divine va escandalitzar els nordamericans collint una tifa de gos del terra i endrapant-la davant la càmera al film de culte Pink flamingos, dirigit per John Waters.

Estant a Asti, al Piemont, vaig quedar sorprès de menjar unes delicioses mandonguilles fetes amb carn rostida -de les sobres d'un rostit, o bé d'un bullit o bollito- espinacs salvatges i, com sempre s'escau a Itàlia, formatge ratllat. El meu amic Aldo, que parlava piemontès, em va dir que en aquesta llengua en deien «merdas de chan», o sigui, merdes de gos o de ca...

Les mulates de Cuba també elaboraven els seus «tabacos» (puros) passant les fulles per la cuixa d'eben, mentre un «lector» els llegia narracions eròtiques. Ho feien també les valencianes, el·laborant els caliquenyos? El que sí feien les minyones del Rosselló -i les noies i xiquetes d'altres llocs dels Països Catalans- és fer unes bunyetes (orelletes) finíssimes estirant la pasta sobre el genoll que, en temps passat era una acte pornogràfic.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema