L'empresari s'ha fet tan ric amb l'especulació immobiliària que arriba a creure's un geni de les finances, així que compra aerolínies i casinos. Quan algun periodista posa en dubte la viabilitat d'aquests negocis, pressiona i fa que l'acomiadin. Els periodistes crítics tenien raó, el presumpte geni no tenia ni idea de dirigir empreses i s'estavella. Deu més de 20.000 milions als bancs, que es reuneixen per decidir què fan amb ell. Arriben a la conclusió pragmàtica que embargar-li tots els béns i empreses i fer-ne liquidació els farà perdre més diners que salvar-lo, o sigui que perdonen la vida al magnat i el rescaten: no podrà prendre decisions empresarials però tindrà un càrrec. Està salvat, era massa gran per deixar-lo caure. El primer que fa és atorgar-se un sou mensual de mig milió de dòlars, però tots els petits accionistes i inversors que van creure en ell s'han arruïnat. No importa, els altres no compten.

En aquesta resumida biografia hi ha -per ordre- especulació, egolatria, prepotència, censura, pressions contra la llibertat de premsa, ignorància empresarial, incompetència, avarícia i ?menyspreu cap als altres. Qui reuneix aquestes virtuts es diu Donald Trump. Lluny queden els anys en què abans de votar algú, els americans es preguntaven: «Li compraria a aquest home un cotxe de segona mà?». Un cotxe? És que algú li compraria ni un llapis? Algú deixaria la seva economia en mans d'un personatge així? Doncs en aquestes mans hi haurà l'economia del país més ric, o sigui la de tots nosaltres. No és que m'espanti, si vaig suportar Gaspart dirigint el Barça, suportar Trump dirigint el món serà una broma.

Les seves fatxenderia i promeses cauran pel propi pes, la realitat és més tossuda que els bancs. La primera a caure serà la del mur a la frontera, bandera de la campanya. Encara no s'ha inventat el mur que aturi qui té gana i pateix misèria. Que és més fàcil, saltar un mur o travessar un mar? Doncs ja pot anar aixecant murs, que aquí hem posat un mar entre nosaltres i la misèria, i això no atura ningú.