per què personatges com Donald Trump, als Estats Units, o Mariano Rajoy, a Espanya, han arribat tan lluny? Com s'explica, ara que sabem el que sabem, que clans com els Pujol, a Catalunya, o figures com Rita Barberà, a València, hagin conservat el poder durant dècades? Només perquè cauen bé? És clar que no.

Ni el candidat republicà a les últimes eleccions estatunidenques ni l'actual president espanyol tenen el carisma que va exhibir en els seus millors temps l'italià Silvio Berlusconi. Per mantenir-se al capdavant de les institucions, doncs, no s'ha de ser necessàriament tan competent com el britànic Winston Churchill ni tan populista com el veneçolà Hugo Chávez.

Fins i tot en l'època de la història en què podem accedir a un volum més alt d'informació i a una educació més completa, els ineptes, els miserables i els corruptes ens acaben governant. Reprenem en aquest punt la pregunta del principi: Per què? Perquè resulten útils a les elits, en especial, a les econòmiques.

Poden ser ignorants temeraris o lladres irredempts, però, en última instància, compleixen la seva missió. Fan fàcil allò que, si s'obrés amb rectitud, no podria ser acceptat i, d'aquesta manera, contribueixen a perpetuar l'statu quo. En concidions normals, els mitjans de comunicació i els nous activistes digitals exercirien la seva funció de contrapoder.

No obstant, fa molt que les empreses periodístiques sobreviuen en cirscumstàncies extraordinàries. A més, els usuaris que atien el debat polític a la xarxa operen sovint amb més passió que cervell. En el supòsit més favorable, per molta il·lusió que inverteixin els professionals i els amateurs, sempre es quedaran curts en les seves pretensions: per coneixements, connexions i, sobretot, pressupost.

Obsessionats per les quantitats acrítiques -més lectors, més oients, més espectadors, més clics, més likes...-, els mitjans poden aspirar, com a molt, a filtracions intencionades per obrir portada durant una setmana. Després d'aquests miratges informatius, tornen a la inanició intel·lectual de les tertúlies i el futbol a crits.

A Twitter i Facebook, reben amb entusiasme la carnassa, que igual adopta la forma d'acudits i memes que s'incendia amb proclames ferotges per a l'acció contra l'enemic: Trump, el Reial Madrid, el Brexit, Susana DíazDavid Bisbal, tant se val. Per als diaris, les ràdios, les televisions i els webs, aquest comportament irracional es mereix titulars generosos, i la roda no deixa de girar.

Potser sonarà cínic, però és una veritat universal: la baixa política, bruta i il·legal, estimula l'alta informació, èticament exemplar. Quan no hi ha res per denunciar, els periodistes d'investigació s'avorreixen. Això és un desastre, tanmateix, encara és més greu el que hem patit recentment. Per què no vam destapar abans excessos com els que van cometre Rodrigo RatoFèlix Millet?

La resposta ens porta a una barreja de desinterès, absència d'aptituds i manca de diners. Ho hem de dir sense embuts: en els països amb un periodisme precari -econòmicament i/o deontològicament-, és ben comú que, als poderosos, se'ls riguin totes les gràcies. No cal recordar els dos decennis llargs de pujolisme, oi?

Des dels Estats Units ens demostren que, amb més diners, es fa un periodisme millor. No obstant, sense la dotació adequada, l'únic que ens queda són les fórmules imaginatives i els premis de consolació, com els anomenats «Papers de Panamà». De vegades, aquestes excepcions obliguen a dimitir algun ministre. En qualsevol cas, l'impacte no és profund, afecta exclusivament la superfície. Es cobra quatre peces menors i preserva el nucli de la brutícia institucional.