La primera vaga catalana es va produir el 2 de juliol del 1855, en el marc del govern del bienni progressista espanyol, una mesura de força adoptada pels treballadors de la indústria tèxtil catalana contraris a l'avenç del maquinisme i sobretot a la prohibició de l'associacionisme obrer instaurada pel capità general de Catalunya, Juan Zapatero. Els treballadors de les fàbriques de tot Catalunya es van aixecar i van seguir massivament la vaga al crit de «pa i treball, associació o mort», fins que aquesta va ser sufocada militarment el dia 11 de juliol del mateix any, juntament amb l'oferiment als rebel·lats, per part del president del govern, el lliberal Baldomero Espartero, d'un document ple de falses promeses. No és per alarmar navegants, però si això de la vaga ha servit mai per aconseguir alguna cosa de veritat, amb el pas del temps el seu significat s'ha distorsionat i devaluat fins a cotes absolutament esperpèntiques: estem a mitjans de novembre del 2016, i la Confederació Espanyola d'Associacions de Pares i Mares d'Alumnes (CEAPA) ha convocat una vaga de deures. Tal com sona.

Sembla que el principal motiu d'aquesta inusual protesta és el fet que l'honorable i respectable gremi de pares i mares del país no tenen prou temps per fer coses amb els seus fills per culpa d'aquestes inútils tasques domèstiques, unes activitats sens dubte de naturalesa diabòlica impulsades des de l'infern pel mateix Satanàs, en un intent de pervertir a través dels seus pèrfids servents, els professors de primària i secundària del món mundial, als innocents infants de la nostra societat. No tinc paraules per descriure el meu pesar, la meva impotència, la meva tristor. Els pobres nens no mereixen aquest suplici, aquesta tortura intel·lectual, i les protestes dels pares, que ja preparen furibundes revoltes populars tot evocant Millán-Astray al crit de «morin els deures, visca l'oci!», queden del tot justificades.

Qui vol formar nens intel·ligents i plenament capaços per canviar el futur amb la vida tan plena i justa que tenim tots els habitants del planeta avui? Val més idiotitzats i feliços que intel·ligents i inconformistes, deuen pensar molts pares, i en l'assoliment d'aquest objectiu final, els deures són la materialització del mal, l'enemic primer del Leviatan de Thomas Hobbes, el gran obstacle que ho fa perillar tot. Exercitar el cervell resolent equacions, aplicant lleis físiques, llegint i comprenent els grans escriptors i pensadors de la història, és un acte impúdic, una heretgia que atempta contra l'establishment que ens alimenta i ens entreté a tots. Els pares saben bé que els deures no serveixen per res, i fins i tot que són la causa primera que explica la mala educació i imbecil·litat creixent dels seus fills. No els discutim més. Abolim els deures i portem a la foguera a tot aquell docent que invoqui aquestes males i obscures arts. «Eppur si muove», com deia Galileu.