Fa uns dies va aparèixer a la premsa gironina la notícia del nombre de persones que han mort a casa seva, sense que ningú les trobés a faltar. Aquest centenar d'històries amaguen les vicissituds de la vida, els conflictes familiars, i els darrers dies d'uns ciutadans sense relacions a l'última etapa de la seva existència.

Hi ha una solitud volguda i necessària, que serveix per trobar-se un mateix, per meditar sobre les experiències viscudes, i una altra, tan diferent, la pitjor enemiga, on la persona es troba aïllada, i rebutjada aparentment per un món que ha canviat, que canvia tan ràpid, on els amics desapareixen o no es poden valdre, i els familiars no existeixen o viuen lluny. Aquesta solitud, tan urbana, ha de tenir el contrapès de l'administració pública per facilitar que la gent gran que viu independent pugui fer-ho i no estigui indefensa en els imprevistos del dia a dia. Protocols sanitaris, de ?benestar personal, en definitiva, uns ajuts que són la millor teràpia.

El benestar de les societats també es mesura amb la forma que tractem la gent gran. Un col·lectiu que mereix el màxim respecte, perquè han lluitat, han tirat endavant i deixen un llegat de fites aconseguides, records i vivències, i també és natural que sigui així, de fracassos i errors. La gent gran és un col·lectiu del qual tots, amb sort, formarem part. Les societats que obliden i menystenen l'experiència s'enfronten al conflicte inútil, a la violència adolescent, que la cintura, els coneixements i l'habilitat de les persones que han viscut mil batalles saben evitar amb elegància.