El llegat de Barack Obama es diu Donald Trump. Per descomptat, Obama és molt més que el predecessor del nou president dels Estats Units; però els historiadors del futur hauran de respondre a l'estrany misteri que planteja la seva herència. Obama encarna els alts valors de la civilització liberal, la imatge nítida i persuasiva d'un consens que es vol intel·ligent i demòcrata. És, per descomptat, un home que ha trencat motlles i que, malgrat tots els seus errors, ha mantingut fins al final del seu mandat un clar perfil d'integritat personal. La derrota d'Obama o del que ell ha representat ens recorda, en canvi, que el sòlid s'esvaeix en l'aire amb una sorprenent facilitat. La sorpresa davant la victòria aclaparadora de Trump ens adverteix, una vegada més, que cal cuidar-se dels idus de març, com asseveraven els vells romans després de l'assassinat de Juli Cèsar.

El poderós carisma d'Obama ens va convidar a creure que el seu govern havia reconciliat "la casa dividida" i que només els perdedors o els friquis podien donar el seu suport al candidat republicà. A favor de Hillary hi havia els grans bastions demòcrates de les àrees metropolitanes (Nova York, Pittsburg, Filadèlfia, etc.): Amèrica pròspera i moderna, diríem, davant de l'empobrit interior. Sembla que no ha estat així. Com tampoc sembla que els analistes hagin estat capaços de detectar en tota la seva magnitud el profund fossat que s'obre entre les elits progressistes d'ambdues costes i els valors de la resta de la nació. Com segurament és erroni pensar que Trump hagi guanyat aquestes eleccions per les seves abundants declaracions xenòfobes, per la seva misogínia o pel seu evident autoritarisme. La mobilització del vot republicà respon a una precisa tríada emocional: la por, el rancor i la nostàlgia del passat. No parlem d'abstraccions políticament correctes ni de promeses de futur, sinó de la sentimentalització del llenguatge i de la praxi política.

La por, el rancor i la nostàlgia, aquest triangle, ens ofereixen un primer mapa de les amenaces que planen sobre el model liberal. Els seus problemes són reals i fàcilment detectables. Hi ha la por dels vençuts les empobrides classes mitjanes i treballadores a la globalització, que alimenta la rancúnia contra les elits i la nostàlgia d'un passat que va ser almenys per a molts millor. Hi ha també la por identitària a la transmutació de valors i a les allaus migratòries, que identifica el diferent com a enemic. Hi ha el ressentiment i l'odi que la meitat dels Estats Units sent cap a Hillary Clinton, capaç de mobilitzar el vot molt més que les escasses expectatives que Trump desperta en la majoria d'aquests votants. I hi ha la nostàlgia de les dècades felices de la postguerra, amb el seu epicentre d'orgull i d'estabilitat potser en la presidència d'Eisenhower.

Per sobre de les conseqüències immediates que el trumpisme pugui comportar al seu propi país segurament modestes, alarmen els efectes en àmbit internacional Rússia, la Xina, la frontera amb Mèxic o les guerres al Pròxim Orient, per exemple, sense oblidar la seva influència sobre les dinàmiques polítiques que estan en marxa a Europa. En focalitzar l'odi i el ressentiment en un únic enemic, Clinton, Obama i l'establishment, Trump ha emprès un camí que els populismes europeus de dretes o esquerres fa temps que recorren. És probable que el nou president es moderi en el poder, així cal interpretar el seu primer discurs públic després de la victòria de dimarts, però gran part del mal ja s'ha fet. El consens de diverses generacions es debilita als Estats Units.