el jove gironí Narcís Feliu, abandonà la nostra ciutat per promocionar-se professionalment, més enllà de la frontera. Passats molts anys, superada la seva vida laboral, i havent viscut llarg temps lluny de la ciutat i sense cap contacte amb Girona i els gironins, finalment ha retornat per reconciliar-se amb els seus orígens. Els primers anys de la seva absència mantenia el contacte amb els seus familiars que continuaven residint a Girona. Però més endavant, uns havien mort i altres s'havien traslladat a viure en altres poblacions. Des d'aleshores havia perdut tota relació amb Girona. Tanmateix s'estimava molt la seva ciutat i esperava, amb certa impaciència el dia de la jubilació per tornar a residir-hi, enllaçant la darrera etapa de la seva vida amb la primera, que recordava com a molt feliç.
El que fou el jove Narcís ara és un vell gairebé venerable, amb pocs cabells al cap i una barba patriarcal.
en un emplaçament provisional, presenta un magnífic aspecte. Ell s'havia acomiadat dels seus en una estació gairebé miserable, inhòspita, amb una migradesa de serveis. Situada en una plaça anomenada del Carril. Al davant hi feien espera un o dos taxis i algun cotxe de cavalls, testimonis d'un temps més reculat, com també uns camàlics amb un carretó disposats a carregar amb el bagatge dels possibles clients. Així com l'autocar de l'hotel Peninsular i els cotxes de cavalls dels hotels dels Italians, del Centre o del Comerç que esperaven els respectius hostes. En Narcís recordava que en tots els esmentats hotels s'hi podia trobar un bon acolliment; però tenia present que el del Centre i el del Comerç cobraven un preu més mòdic que els Italians, que es considerava el més luxós, i el Peninsular el més modern i confortable, malgrat ser el més antic. Però també era el que s'havia anat posant més al dia, amb successives remodelacions. Demanà els serveis d'un taxista i li indicà que el traslladés a l'hotel del Centre, i el taxista l'assabentà que aquell establiment feia ja alguns anys que havia deixat de prestar els seus serveis. Podia anar al del Comerç; però el taxista no sabia que mai hagués existit un hotel d'aquesta titulació. Dels establiments esmentats només quedava el Peninsular, sempre renovat i posat al dia. I allí s'instal·là el retornat gironí. Com que les normes de circulació de vehicles feien una mica complicat el trasllat des de l'estació al carrer Nou, preferí fer el trajecte caminant i així ja anà familiaritzant-se amb aquella zona de la ciutat. Anava observant que els canvis eren remarcables. Tant el primer tram del carrer de Barcelona, que abans no s'anomenava carrer sinó carretera, com les places de l'antiga estació i la del Marquès de Camps, s'havien transformat sensiblement, per l'altura dels nous edificis i també per l'activitat comercial que s'hi desenrotllava. Recordava que el col·legi de les Carmelites destacava en un entorn de cases de planta baixa i un o dos pisos. El noble edifici que havia estat seu del Banc d'Espanya li causà una impresió de tristesa. El que havia estat com un símbol de la riquesa del país, ara presenta un aspecte fantasmal. Un cos sense entranyes. Una façana empobrida, sense l'edifici en l'interior del qual, antany, es movien uns conserges uniformats, uns funcionaris molt considerats, uns membres de cossos de seguretat pública que garantien la integritat del que allí es custodiava. Els magatzems de grans o de vins que abundaven en la plaça havien estat substituïts per oficines bancàries o agències de negocis.
El carrer Nou el troba desconegut. Ja no presentava l'opacitat de la paret del pati de l'antic Hospici. Ja havia desaparegut la gran fàbrica, amb el seu continu funcionament, el soroll de la maquinària, el moviment de carruatges que entraven i sortien. La massa humana que omplia el carrer a les hores del canvi de torn. Ara el carrer és d'ús exclusiu per als vianants, i el comerç ocupa la totalitat dels baixos dels edificis, dels quals han desaparegut els establiments artesanals que hi havien estat instal·lats. Només l'hotel mantenia el testimoni d'un passat que havia estat àmpliament superat.
Còmodament instal·lat, deixà per a l'endemà la continuació del recorregut per la ciutat, després d'haver descansat del llarg viatge, que, tot i ser fet en les millors condicions, a la seva edat li havia resultat una mica pesat.
Atès que l'endemà era diumenge tindria ocasió de reviure el passeig de la Rambla, que tan animat recordava, especialment a la sortida de la Missa de dotze del temple del Carme.
Tal com havia previst, el diumenge, entorn del migdia sortí a reprendre el contacte amb la ciutat. El pont de Pedra es trobava invariable, ferm com sempre; però sense el trànsit de vehicles que abans hi tenia una gran intensitat. Mirant a l'esquerra contemplà amb fruïció l'encantador panorama de les cases que donen al riu, amb la mola catedralícia i l'esvelt campanar de Sant Feliu, presidint el típic conjunt. Aquell panorama que els gironins no ens cansem de contemplar, i els forasters no es cansen de fotografiar i filmar, com a símbol que és de la Girona ancestral, però també de la d'avui. Mirant a la dreta, el sorprèn la plaça de Catalunya, que presenta una gran vitalitat, amb les parades de venda de llibres de segona mà, segells de Correus, i dels més variats exemplars apreciats pels col·leccionistes.
Una gran decepció: Migdia de diumenge, i la Rambla sense passejants. Sí que hi ha moltes més taules dels cafès que en el temps que ell recordava. Però d'aquella animada concurrència de ciutadans, homes i dones, joves i no tan joves, què se n'ha fet? Els que prenen l'aperitiu són per a ell tots desconeguts. Fan cara de no ser gent del país. Ja no se celebra la Missa de dotze al Carme. Tampoc existeixen les antigues pastisseries de la plaça del Vi, de la de les Castanyes, de les Voltes d'en Rosés, de l'Argenteria, que abans a aquella hora rebien la visita d'una fidel i nombrosa clientela, que en sortia, amb cara de satisfacció, portant el paquetet que contenia el producte que endolciria el final del dinar dominical.
Finalment s'enfilà cap al barri de la Catedral i pogué comprovar la gran millora que ha experimentat la Girona Vella. Les encertades restauracions, la riquesa i excel·lent presentació dels museus, la ?recuperació del Call, els grups de turistes que no paren de mostrar la seva admiració i de disparar les càmeres dels més diversos models. Realment queda admirat, però amb una certa recança de no retrobar aquell ambient viscut en la seva joventut. La Girona que ell havia enyorat tant de temps i que esperava retrobar. En retornar a l'hotel, davant del mirall s'adonà que ell tampoc era el jove de cabells ondulats i cara finament afaitada que molts anys enrere a aquella hora passejava per la Rambla, per mirar i fer que el miressin. El que era evident és que la ciutat s'havia renovat i actualitzat, i que ell havia envellit i no recobraria la perduda joventut.
