Encara hi ha jutges a Londres

«És la mateixa Constitució i les lleis les que han volgut jutges independents i professionals, alçats sobre la formació i prestigi i no sobre la força dels vots»

17.11.2016 | 07:26

Hem conegut la recent sentència dictada per la High Court de Londres (Jutjat de primera instància) que ha dictaminat que el Brexit o sortida de la Unió Europea, no és automàtic ni qüestió de plebiscits sinó que requereix el visat i impuls del parlament britànic. Immediatament s´ha desfermat una ferotge crítica mediàtica contra els tres jutges qualificats per alguns mitjans (The Daily Mail i The Daily Telegraph) com a «enemics del poble». Curiosa terminologia que utilitzava Jean Paul Marat en els inicis de la revolució francesa per assenyalar des del seu periòdic els que havien de caminar cap a la guillotina. A més s´humilia la dona que va portar la queixa davant els tribunals, malgrat que es va limitar a exercir el dret tan primari com és demanar empara judicial.
Amb això, cobra vigència una coneguda anècdota del valor dels jutges i respecte a la Justícia com a límit a la demagògia o al poder.
Al segle XVIII, Frederic el Gran, rei de Prússia, va ordenar construir un majestuós palau de Sans-Souci, per a descans estiuenc, i com que al costat dels seus jardins se situava un vell molí de fusta que trencava l´estètica, després de rebutjar el moliner la seva oferta de compra, va ordenar expropiar-lo i enderrocar-lo. El moliner es va queixar davant del monarca, qui el va fer fora amb males maneres, per la qual cosa aquell li va advertir en acomiadar-se: «Sire, és gibt noch Richter in Berlin», o sigui: «Senyor, encara hi ha jutges a Berlín».
La veritat és que els jutges van dictaminar a favor del moliner, i el mateix monarca va acatar la veu de la justícia, aprofitant per pregonar-ho entre els súbdits i reforçar així la legitimitat del seu propi poder. Diuen que si es visiten els jardins del palau, a Potsdam, encara es pot veure alçat el vell molí, i m´atreveixo a dir que mereixeria reconèixer-se com «Patrimoni de la Humanitat» per simbolitzar la Justícia com a límit al poder governatiu.
Tot i que el «Brexit»és qüestió de gran importància socioeconòmica, els tres jutges es van limitar a aplicar dret i no política per resoldre la qüestió. Just el que s´espera de la seva funció i raonant-ho en la sentència: «El Parlament, havent fet el pas més important de convertir l´efecte directe del Dret de la UE en l´ordenament jurídic nacional en aprovar la Llei de les Comunitats Europees del 1972 com a legislació primària, no fa raonable suposar que pretenia que la Corona pogués desactivar-la, amb la seva pròpia acció unilateral i en virtut de les seves implícites prerrogatives».
La lògica de la sentència és tan senzilla com recordar que s´ha d´utilitzar la mateixa porta per sortir que per entrar (el Parlament), sense oblidar el perillós que és per a una democràcia el precedent en el segle XXI que un govern faci servir la demagògia i plebiscits per promoure canvis legals de gran calat.
Hem de deixar que la justícia britànica resolgui els litigis i que la Cort Suprema resolgui el recurs del govern, però l´autènticament preocupant és deixar anar la canilla humana, la premsa i l´opinió pública davant els jutges. A més precisament al Regne Unit, bressol del parlamentarisme i del fre als excessos de l´executiu.
Les sentències, bones o dolentes, es combaten amb els mecanismes jurídics. Els jutges s´equivoquen i es poden sancionar disciplinàriament o apartar-se del càrrec, però per molt que se santifiqui la llibertat d´expressió dels mitjans de comunicació mai haurien de servir de pasquí, etiqueta o diana per la fúria desfermada.
Ja no recordem que en vigílies del Brexit una diputada laboralista va ser assassinada per la seva tesi europeista?, La cort suprema que revisarà la decisió d´aquests tres jutges serà lliure i autènticament independent?, hem oblidat que l´esfinx de la Justícia és cega perquè sigui imparcial? No va ser la cridòria popular del judici bíblic el que va pressionar Pilat, va condemnar Jesucrist i va salvar Barrabàs?... En definitiva, volem una Justícia que mati el missatger?
És veritat que no tot el poble britànic es queixa dels jutges, ni tots els mitjans de comunicació, ni tots els polítics donen suport només als jutges que afavoreixen les seves tesis. Però en un Estat avançat i civilitzat no hi ha lloc per als cops baixos, ni per tacar la imatge del poder judicial que es veu sotmès a la traveta demagògica en estat pur per part dels polítics britànics afins al Brexit en afirmar: «Uns jutges que no han estat elegits pel poble no poden controlar la voluntat del poble».
No hi ha país europeu que es vegi lliure d´aquesta efectiva queixa quan un govern o polític pateix un revés judicial tot i anar acompanyat amb el suport popular dels vots o dels carrers. És el moment de recordar que és la mateixa Constitució i les lleis les que han volgut jutges independents i professionals, alçats sobre la formació i prestigi i no sobre la força dels vots. O preferiríem que ens operés de cor un cirurgià investit del càrrec per la sola força dels vots, o pitjor encara, que una decisió crítica en plena operació clínica, s´adoptés pels pacients a mà alçada? I per descomptat, si un comitè mèdic aplicant ciència mèdica rebutgés un determinat tractament, seria inadmissible que se´ls posés en crida i cerca per alta traïció. Per tant, benvinguda la llibertat d´expressió i la crítica de les decisions dels càrrecs públics però això d´untar amb brea calenta i plomes ha de quedar per als càstigs dels tafurs de l´oest americà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema