Com a home de ciutat que no trepitja un bosc ni cobrant, m'adono de la cruesa de la crisi en veure la quantitat de gent que va a buscar bolets. Caçar-los, en diuen ells. No és que jo sigui un potentat, però encara em puc permetre anar al súper i comprar un pot de rossinyols, sense necessitat de tornar a l'època neandertal i fer de caçador-recolector. Aquesta pobra gent, no. Viuen entre nosaltres, semblen normals, però es veuen obligats a endinsar-se en boscos i muntanyes per poder menjar. Quanta misèria hi ha al nostre voltant i no en som conscients.
Costa de creure, però qui m'ho ha explicat em mereix tota credibilitat i per això ho faig públic, esperant que les autoritats -o Càritas en el seu defecte, com sempre- hi posin remei: sembla que aquesta gent, o altra que viu en les mateixes misèrrimes condicions, s'endinsa també en la perillosa natura per aprovisionar-se d'altres aliments com espàrrecs i cargols. Caçar-ne, en diuen també en el seu argot neandertal. Mentre vostè, lector, es limita a estirar la mà per agafar el que vol de la lleixa del súper, hi ha altres éssers, i no lluny de nosaltres, que s'han d'aprovisionar directament de la natura. Persones, si és que se les pot anomenar així, que afortunadament no tenen l'estómac preparat per menjar bistecs, o matarien una vaca per servir-se'l ells mateixos. Persones que, suposo, couen els ferèstecs aliments fent un foc a base de fregar dues fustes.
Al camp -ho he vist en documentals- els pollastres tenen plomes, els conills conserven la pell i s'hi observen aus estranyes en lloc dels estornells i coloms dels llocs civilitzats. Un lloc inhòspit i perillós. Només la misèria més extrema porta un humà a endinsar-s'hi, sigui per alimentar-se, sigui per aparellar-se, ja que si no en tenen per comprar aliments, menys en tindran per pagar un meublé. Quanta, quanta pobresa, senyor.
